—Vaig començar conreant la poesia literària en tots els camins possibles. Després va venir la poesia visual i després els poemes objecte. La poesia visual la vaig començar a fer quan em va caldre sortir del suport del llibre. Va ser una experiència similar a la que havia fet amb el teatre cap als anys quaranta. Es tractava d'una insòlita combinació de paraules, actors i telons que donava el que més trobo a faltar en un poema: el moviment. Resulta cert que per obtenir el màxim possible has d'apuntar l'impossible.---—Es pot dir que la seva obra tingui algú en particular com a inspirador? —Mai res no surt del no-res, Jo he tingut unes afinitats, però els poemes dels altres mai no m'han inspirat. Un quadre d'en Miró, o d'en Picasso, en un moment determinat, m'ha estimulat més que la literatura mateixa. També m'agrada la rondallística perquè fa tornar a les arrels la pròpia identitat. —Per participar d'un poema visual calen dots de percepció especials o n'hi ha prou amb una voluntat manifesta de recepció? —Hi haurà gent que no entendrà mai un quadre, com, per exemple, jo no sóc fet per entendre els tripijocs de l'economia. En canvi, també n'hi ha que accepta la pintura d'en Miró i no accepta Foix, quan un porta l’altre. I és que, en el fons, la pintura té un entorn econòmic que no té la literatura. La poesia no genera diners; per tant, no crea mercat. Garcia Riera, Joan: «Joan Brossa ha dedicat un poema visual a Badalona: el poeta ha acceptat fer una obra per encàrrec de “Reactivació Badalona”», Revista de Badalona, núm. 2830 (6 de novembre de 1987), p. 20-21