Alfons Borrell
20-8-79
20-8-79
1979
«Hi ha dos tipus de pintors: els que pinten allò que veuen i els que ells mateixos són pintura. Jo m’identifico amb aquests últims.» (Alfons Borrell entrevistat per Ràdio Web MACBA, 2015.) L’obra de Borrell mostra una gran coherència. Tant en les seves grans teles acríliques com en l’obra gràfica, la simplicitat i la recerca de l’essencialitat pauten el seu treball creatiu. El color hi té un protagonisme destacat. Grans masses de color en diàleg amb figures geomètriques (el quadrat i el rectangle com a figures reiterades) emmarquen l’espai i estructuren la seva abstracció pictòrica. Espai dins l’espai, tensió entre masses i colors, dialèctica entre opacitat i transparència o la presència d’una grafia en un punt de la tela, configuren el llenguatge pictòric de Borrell.
Al llarg dels anys, la pintura de Borrell experimenta un procés de simplificació extrema, amb una paleta sovint reduïda a dos colors i una composició molt austera. Un esquema repetit és la figura d’un quadrat, sol o duplicat, sobre un fons monocrom de gran intensitat; o el traç d’una línia horitzontal que remet vagament a la idea d’horitzó o bé vertical damunt un fons d’un cromatisme sempre vibrant. Els signes d’acotació o grafies constitueixen un altre element recurrent en el llenguatge del pintor, un llenguatge que condensa la seva força en l’ús del color. Un dels colors de Borrell és el taronja, que per a ell representa la sortida del sol i el principi de vida, però també el negre, el blau, el verd... «El color per a Borrell té una qualitat d’agent invasor. Ens tenyeix i ens envaeix com a substància viva i canviant. En la seva obra, el color està íntimament lligat a una experiència de llum. Es mou i fluctua, ple de vida. Per la superfície que el suport de l’obra li assigna. El color ja no es manifesta tancat com a qualitat d’un objecte sinó que se’ns apareix com a subjecte autònom .» (Vilapuig, Oriol: Alfons Borrell. Els treballs i els dies. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2015, fullet exp.)
Borrell forma part d’una generació de pintors catalans situada a cavall entre l’informalisme dels cinquanta i els seixanta, i la transavantguarda neofigurativa dels vuitanta. Una generació heterogènia que posava l’accent en l’essencialitat i en el color com a vehicles d’expressió, i on també s’inclouen Albert Ràfols Casamada, Joan Hernández Pijuan , Pic Adrian i Joaquim Chancho.
En paral·lel al seu treball pictòric, Borrell ha produït una gran quantitat d'obra gràfica sobre paper, de la qual es desprèn una gestualitat nua i incisiva que ens situa enfront del buit. En aquesta línia s'inscriu la sèrie de dibuixos que, des de 2010, forma part de la Col·lecció MACBA: Sense títol (1976-1979). «La renúncia al color i la utilització del blanc i el negre com a únics elements –que sobretot es produeix en els treballs de finals dels setanta i que ja es donava en les obres abstractes de finals dels cinquanta– reforcen aquesta actitud més continguda i no evocativa.» (Vilapuig, Oriol: Alfons Borrell. Els treballs i els dies. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2015, fullet exp.)
Al llarg dels anys, la pintura de Borrell experimenta un procés de simplificació extrema, amb una paleta sovint reduïda a dos colors i una composició molt austera. Un esquema repetit és la figura d’un quadrat, sol o duplicat, sobre un fons monocrom de gran intensitat; o el traç d’una línia horitzontal que remet vagament a la idea d’horitzó o bé vertical damunt un fons d’un cromatisme sempre vibrant. Els signes d’acotació o grafies constitueixen un altre element recurrent en el llenguatge del pintor, un llenguatge que condensa la seva força en l’ús del color. Un dels colors de Borrell és el taronja, que per a ell representa la sortida del sol i el principi de vida, però també el negre, el blau, el verd... «El color per a Borrell té una qualitat d’agent invasor. Ens tenyeix i ens envaeix com a substància viva i canviant. En la seva obra, el color està íntimament lligat a una experiència de llum. Es mou i fluctua, ple de vida. Per la superfície que el suport de l’obra li assigna. El color ja no es manifesta tancat com a qualitat d’un objecte sinó que se’ns apareix com a subjecte autònom .» (Vilapuig, Oriol: Alfons Borrell. Els treballs i els dies. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2015, fullet exp.)
Borrell forma part d’una generació de pintors catalans situada a cavall entre l’informalisme dels cinquanta i els seixanta, i la transavantguarda neofigurativa dels vuitanta. Una generació heterogènia que posava l’accent en l’essencialitat i en el color com a vehicles d’expressió, i on també s’inclouen Albert Ràfols Casamada, Joan Hernández Pijuan , Pic Adrian i Joaquim Chancho.
En paral·lel al seu treball pictòric, Borrell ha produït una gran quantitat d'obra gràfica sobre paper, de la qual es desprèn una gestualitat nua i incisiva que ens situa enfront del buit. En aquesta línia s'inscriu la sèrie de dibuixos que, des de 2010, forma part de la Col·lecció MACBA: Sense títol (1976-1979). «La renúncia al color i la utilització del blanc i el negre com a únics elements –que sobretot es produeix en els treballs de finals dels setanta i que ja es donava en les obres abstractes de finals dels cinquanta– reforcen aquesta actitud més continguda i no evocativa.» (Vilapuig, Oriol: Alfons Borrell. Els treballs i els dies. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2015, fullet exp.)
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Consulta la
Biblioteca del MACBA
per a més informació sobre l'obra o l'artista.
Si vols sol·licitar l'obra en préstec, pots adreçar-te a colleccio@macba.cat.
Si vols la imatge de l'obra en alta resolució, pots enviar una sol·licitud de préstec d'imatges.
Si vols sol·licitar l'obra en préstec, pots adreçar-te a colleccio@macba.cat.
Si vols la imatge de l'obra en alta resolució, pots enviar una sol·licitud de préstec d'imatges.