El públic té una mica de raó de no llegir poesia perquè la majoria de versos no diuen res ni a qui agrada la poesia. I el problema ja comença a l'escola. Per exemple, la poesia visual permet que el poema surti dels llibres i es plasmi en una altra dimensió. No es tracta només de canviar el suport i d'escriure versos en una paret o en una tanca, sinó de buscar una nova estructuració del poema entre la visualització i la semàntica. A les escoles avui encara no se'n parla prou. I en canvi, el fet obre unes perspectives meravelloses als pedagogs. La majoria d'escoles continuen tancades en esquemes antics, sobretot pel que fa a l'ensenyament de la literatura contemporània; els alumnes quan senten cada any els noms dels mateixos autors, no ho reïxen a comprendre.

La poesia visual és molt del nostre temps i, degudament explicada, pot ser un element important per encarrilar la curiositat de l'estudiant. Recordo com a la Fundació Miró, l'any 1986, amb motiu de la meva exposició de poemes visuals i objectes, els nanos descobrien unes possibilitats artístiques que no s'imaginaven i unes pautes noves per a exercitar la imaginació i l'esperit creatiu.

Lladó, Ramon: «Entrevista a Joan Brossa: el poeta en estat d'aventura», El Temps (11 de juny de 1990), p. 76-79