–Actualment, els artistes menteixen molt. S'ha de procurar no mentir i transformar l'art en una eina de coneixement. Després, però, hi ha un problema: el vehicle. Cada època posa a les mans un instrument que, si l'utilitzes bé, pot ser un element transformador de gran abast. Per exemple, la poesia visual, em fa l'efecte que neix a causa de la importància que té la imatge en el nostre món. La societat et posa un seguit de codis a l'abast que es poden utilitzar fàcilment; per exemple, perquè la gent està acostumada a veure una fletxa i entendre'n el missatge. Per tant, tot aquest sistema de llenguatge es pot aplicar a la poesia. Això, de fet, és tornar als pictogrames. El principi de l'escriptura ens porta als pictogrames i als ideogrames. Cal retrobar en la imatge de les lletres el rastre d'una figuració perduda.

—En aquest sentit, la màgia, l'il·lusionisme, com a part integrant de la vostra obra, signifiquen, també, un retorn a les fonts més originals?

—Són l'origen i, a la vegada, una possible salvació.

—Poesia i màgia, s'identifiquen?

—La poesia i la màgia són el mateix. L'art és una metamorfosi, bàsicament, i la màgia també, encara que en un altre nivell. El trist és que ni els prestidigitadors ni els poetes no ho saben.

Nadal, Marta: «Joan Brossa: un poeta atípic», Serra d'or, núm. 373 (gener de 1991), p. 14