–Quan escric no vull provocar res. Tinc unes necessitats i la meva obra una coherència. No penso mai a jugar a escacs amb els lectors o els crítics. Les coses em vénen de dins a fora. A vegades anant pel carrer veig una fulla que cau i allò em suggereix una idea. A vegades és somiant que trobo una camins que convergeixen. No m'he proposat mai fer un poema en un moment determinat. Els poemes escènics els vaig fer perquè necessitava trobar una tercera dimensió a la meva poesia. Aquesta poesia escènica no té res a veure amb el teatre convencional, dramàtic. Eren uns personatges que sortien, que deien unes paraules combinades amb uns telons de colors que queien. Després vaig anar veient que aquests personatges podien encetar altres coses. No hi buscava, però, que pogués agradar més a la gent. La meva obra no és una indústria. Sempre ha estat l'obra la que ha parlat. D'aquesta poesia escènica a la poesia visual només hi ha un pas. Els poemes objecte daten del 1943, són paral·lels als meus primers poemes visuals. Jo en deia «poemes experimentals» perquè no sabia com dir-ne. No hi havia tradició en la nostra literatura. Aquesta poesia lliga molt amb la màgia. Pujol Argudo, Salvador; Recordà, Josep Ramon: «Preguntes a Joan Brossa», Artilletres: revista cultural, núm. 7 (juny de 1989), p. 1-3