La Col·lecció MACBA compta amb un fons representatiu de l’obra pictòrica d’Alberto Solsona, amb obres dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Ja en una de les seves primeres pintures, Amarillo, negro y azul (1968), una inquietant figura central –a mig camí del dibuix automàtic i la il·lustració psicodèlica– anuncia la combinació de pop i surrealisme que guiarà el treball de Solsona durant una dècada. En sintonia amb el llenguatge estètic d’una part de la pintura espanyola de l’època, Solsona utilitza elements del còmic i de la cultura de masses amb una intenció de crítica política. També en aquest moment, produeix una sèrie d’obres basades en la repetició de signes i d’icones, com Símbolos (1971), amb imatges militars i religioses com la creu grega o l’esvàstica, la bandera dels EUA i altres elements seriats que empra com a revulsius contra el caràcter repressiu de l’Espanya tardofranquista. A Duquesa de Alba (1972), la referència a Goya enllaça amb el treball de revisió històrica que duen a terme altres artistes del moment com Eduardo Arroyo o el grup Equipo Crónica. De 1972 a 1977 Solsona accentua la crítica social i política, que es fa més explícita, i signa bona part dels seus quadres amb Fernando Almela. A Hazañas bélicas (1972) i a l’obra homònima de 1975, un cervell damunt imatges militars evoca la irracionalitat humana. A El arte de la guerra (1973), la representació d’uns soldats desfilant remet a la tècnica domèstica i tradicionalment femenina del punt de creu. En altres obres, Solsona situa maniquins i dones d’eròtica grotesca en decorats teatrals plens d’objectes. Un joc d’associacions que es reforça en obres com Ateneo de Madrid (XVII) (1974), un dels quadres icònics del pintor, que mostra elements festius i altres d’amenaçadors a les escales d’aquesta institució cultural. Romance de cielo (1974) fusiona els elements anteriors amb el llenguatge de les vinyetes de còmic i Nothing to Say (1976) mostra una habitació folrada de còmics (Mickey Mouse, Virolet, Mafalda, TBO) on una parella es besa mentre unes mans gesticulen. A finals dels anys setanta, l’obra de Solsona experimenta un tomb acusat cap a l’abstracció. La nova situació social i política de la democràcia suposa la fi del pop crític espanyol i la pintura transita cap a llenguatges diversos com la Nova Figuració o cap a una nova abstracció. Destaca la vinculació de Solsona amb el Grupo de Cuenca, format per Fernando Zóbel, Gustavo Torner i Gerardo Rueda, que practica una pintura introspectiva i d’una gran puresa ornamental. Solsona s’interessa per l’ús sensorial del color, les línies corbes i la tensió entre ficció i realitat, aspectes especialment valorats per la pintura barroca. Diagonal verde (1979) i Plano rosa (1980) són algunes de les primeres obres d’aquest nou moment. En l’abstracció practicada per Solsona, l’arabesc anirà guanyant importància, com es posa de manifest, per exemple, a Gran arabesco en gris (1982). Els darrers anys de Solsona tornen a ser coloristes i lúdics, amb una certa recuperació de la figuració i un interès pels elements vegetals. En són un bon testimoni Lirio negro sobre blanco (1987) i Lirio rojo sobre blanco (1988),dues de les seves últimes obres.