Miralda va començar a dibuixar els seus primers soldats durant el servei militar, entre el 1962 i el 1966. Es tractava de dibuixos de soldats en les postures habituals: asseguts, dempeus, estirats, en posició de ferms o de descans. Els soldats blancs de plàstic, Soldats Soldés, van aparèixer als Tableaux-tables que va exposar i va vendre a la Galerie Zunini de París el 1967. Aquell mateix any Pierre Restany va organitzar l’exposició Superlund, en la qual Miralda va presentar unes taules amb els calaixos mig oberts, cobertes de soldats i, per primera vegada, també amb personatges civils. La seva peculiar visió del joc de la guerra es va anar escampant per mobles, aparadors i bancs públics. L'obra Caja de novia (Caixa de núvia) pertany a aquest període.

El 1968 va iniciar els seus Essais d’amélioration o «intents de millora»; així, les estàtues de les muses de la Pintura, l’Escultura i l’Arquitectura del Palais Galliera de París van ser «millorades» mitjançant robes de Jouy i petits soldats blancs. Va ser llavors quan Miralda es va dedicar a recórrer els carrers de París amb un immens soldat blanc carregat a l’esquena, acció que va ser filmada per Benet Rossell en la pel·lícula París, la Cumparsita.

És en aquest context que hem de situar La cité du Loisir y Proyecto de monumento para un jardín (1969), en què Miralda redueix a l’absurd la institució militar i el poder de l’Estat, expressant una actitud crítica que sintonitzava amb els moviments de protesta generalitzats arreu d’Europa pels volts del 1968. Aquestes peces s’inscriuen en una línia de treball que, en un primer moment, denota la influència del nouveau réalisme que Miralda havia descobert a París; més tard l’artista va abandonar l’escultura per tal de centrar-se en l’orquestració de desfilades, festes i cerimonials amb menjars de colors, amb col·laboració amb Dorothée Selz, Jaume Xifra i Joan Rabascall.

Altres obres del fons MACBA, Hombre sano (1965), Pas mal (1965), Pas mal du tout (1965), Así atacaré, así defenderé (1965) i Lo llevaré siempre puesto (1965), són dibuixos i collages sobre el tema militar. Són els passos previs a la sèrie Soldats Soldés. Com evoca al mateix artista en una entrevista al MACBA: «Són autobiografia pura d’aquest gran avorriment que va ser l’entrenament militar.» Miralda juga amb la idea del camp de tir, les falses perspectives... Algunes d’aquestes obres tenen una simbologia concreta, com Así atacaré, así defenderé, una referència a la guerra del Vietnam, o Pas mal i Pas mal du tout, que insistixen en l’ absurditat que representa la guerra.