Hey Joe

Si bé la veu humana ha estat absent durant segles en les arts visuals, en les últimes dècades ha estat objecte d’una atenció creixent. Els antecedents d’aquest interès de l’art visual per la veu humana comencen en la poesia fonètica dadaista i la poésie sonore dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. En els últims temps no només la reflexió de teòrics de la veu com Roland Barthes ha contribuït a aquest interès, sinó també les noves possibilitats tecnològiques de reproducció i experimentació de la veu. Les instal·lacions visuals i sonores de Kristin Oppenheim se situen en aquesta pràctica de l’art.

Mentre experimentava amb un magnetòfon a principis dels noranta, l’artista es va adonar que la seva veu, nostàlgica i seductora, tenia grans qualitats per al cant. D’aleshores ençà s’enregistra a si mateixa en un estudi de gravació per produir les cintes que utilitza en les instal·lacions. Normalment recita un sol vers o una frase procedent de la música popular o escrita per ella mateixa, que es va repetint sense cap acompanyament musical.

Amb un llenguatge visual minimalista, Oppenheim prescindeix gairebé en la seva totalitat de les imatges i posa l’accent en el potencial de la veu humana. A Hey Joe utilitza el primer vers d’un tema musical popularitzat per Jimi Hendrix durant els anys de la guerra del Vietnam. L’espectador sent una veu hipnòtica i melancòlica (la de l’artista) que va repetint: “Hey Joe, where're you going with that gun in your hand?” (Ei, Joe, on vas amb aquesta pistola a la mà?). Mentrestant, diversos focus del sostre projecten rajos de llum al terra de la sala buida. Els feixos de llum es mouen per l’espai en un dansa imprevisible, mentre la veu repeteix el mateix text una vegada i una altra en una experiència de crescendo visual i auditiu. Si bé l’ambient que es crea inicialment remet a la màgia d’un conte de fades, la instal·lació té un final amenaçador i carcerari.