L’accés de Francesc Torres al món de l’art va ser a través de l’escultura. La seva estada a París i el seu aprenentatge al costat de l’escultor i matemàtic Piotr Kowalski van alimentar el seu interès per la forma i la seva interacció amb l’espai. Entre 1968 i 1969, va produir una sèrie d’objectes escultòrics de cartró pintat amb colors plans com blau, taronja, vermell o blanc. A nivell formal, es tracta d’indagacions en formes geomètriques bàsiques com cubs o triangles que han estat lleugerament deformats, o que juguen amb falses perspectives, o que han estat perforats per altres formes geomètriques. Plantejats com a poemes-objecte, van ser creats com a prototips per a sèries il·limitades amb l’objectiu que estiguessin a l’abast de tothom. Partint de la tècnica del disseny de capses per a productes farmacèutics, el dibuix de les figures i les instruccions de muntatge es van imprimir en fulls de cartolina per retallar i muntar, com si es tractés de retallables infantils. En la línia de l’art conceptual, Francesc Torres rebutja amb aquests objectes la idea d’obra única. La ironia i el minimalisme acompanyen totes les seves obres d’aquests anys. «Una sèrie d’obres de caràcter objectual que combinen la recerca formal i l’enginyeria, a través de la noció de prototip i de la idea de fabricació i d’autoria. [...] Denota una preocupació en comú amb els artistes de la seva generació: la recerca de l’objectivitat en la realització d’una obra, o més ben dit, la voluntat de defugir la subjectivitat. [...] A Torres, però, li interessa l’obra en la mesura en què és acció, per la qual l’obra funciona com a medi de transmissió i contacte amb l’espectador. El poema existeix quan és llegit, i l’obra quan l’espectador la percep. Així, doncs, Torres proposa l’any 1968 les escultures retallables que l’espectador ha de fer, ha de muntar com si es tractés d’un dispositiu mecànic.» (Bartomeu Marí: «Francesc Torres i el museu», Francesc Torres. Da capo. Barcelona: MACBA, 2008, p. 8)