Josep Maria Mestres Quadreny va tractar les seves partitures com una obra plàstica. Sense renunciar a la bellesa formal i amb una gran capacitat conceptual i experimental, les ha anomenat «músiques visuals». És el cas d’Aronada (1971) –paraula que prové del sànscrit i que es refereix al «cercle dels sons audibles»–, una partitura-diana que pot ser interpretada per qualsevol instrument amb una durada de temps indefinit. I també de Suite bufa (1966), una acció teatral de seqüències encadenades entre un piano, una soprano i una ballarina escrita per l’amic Joan Brossa. A Quartet de Catroc (1962) –el títol és de Brossa–, una partitura gràfica amb tres moviments pot ser interpretada amb tempos diferents escollits a l'atzar pels mateixos músics, de manera que es genera una infinita combinació de textures sonores. Tres cànons en homenatge a Galileu (1965) ja utilitza mitjans electrònics en viu: l’intèrpret toca una peça que és gravada per magnetòfons que la reprodueixen amb diferents retards, i així es crea un cànon perfecte a tres veus. I Doble Concert per a Ones Martenot (1970) és la primera obra escrita íntegrament per ordinador a Espanya i una de les primeres del món.