Thomas Bayrle va treballar en una fàbrica tèxtil entre el 1956 i el 1958, una experiència –el soroll de les grans màquines durant vuit hores diàries i l’alienació del treballador– que el va marcar profundament i que ha acabat sent una metàfora de la seva obra. Si bé formalment s’ha mantingut fidel a l’estètica pop dels seus inicis, les seves obres s’inscriuen en els debats contemporanis relatius a la globalització, la mecanització i el consumisme. Bayrle pren elements de consum de la cultura de masses (fulles d’afaitar, productes de neteja, cotxes, edificis i autopistes) i els reprodueix a una mida diminuta. Sovint, el conjunt acaba dibuixant el mateix objecte en una dimensió gegantesca; en altres casos, genera un símbol o icona amb una càrrega significativa; i en d’altres, forma una paraula o una imatge sorprenent. Amb els seus mosaics d’elements mínims, Bayrle construeix mapes psicodèlics, hiperrealistes i al·lucinatoris amb una intenció clarament crítica. Els seus desplegaments visuals, repetitius fins a ser grotescos i sempre irònics, evoquen les ciutats i les perspectives dels dibuixos de Giovanni Battista Piranesi. Destaca la vinculació que l’artista estableix entre comunisme i cultura de masses. Des que al 1966, Bayrle va accedir per primera vegada a fotografies de la Xina i es va sentir fascinat per les revistes saturades d’imatges de colors brillants, aquest país ha tingut un paper destacat en la seva obra. L’artista ha utilitzat nombroses referències de Mao Tse-tung i de les grans desfilades del comunisme i les ha comparat amb les grans multituds dels centres comercials d’Occident. En la seva obra, màrqueting i maoisme són dues cares d’una mateixa lògica. Una part significativa de les obres de Bayrle se centra en la idea de ciutat. Stadt (Ciutat, 1976 i 1977) es constitueix com a collage a partir d’elements urbans: trens, cotxes, cases, edificis i gratacels. De la composició en surten enormes maquetes d’autopistes i vies urbanes que es creuen reiteradament com un organisme viu. Les obres projecten la idea de «ciutats meravellosament monòtones», com explica el mateix Bayrle, on les accions individuals només poden ser una «microdemocràcia».