León Ferrari està considerat un dels principals representants del conceptualisme argentí. Va rebre el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia el 2007. De formació autodidacta, va començar la seva carrera artística a partir del 1955 amb una sèrie d’escultures en ceràmica, filferro i vares de fusta, entre altres materials. Als anys seixanta la seva producció destaca per un grafisme illegible i obres en què la paraula escrita organitza el pla visual; escriptures que són primer dibuixos i després textos. També és en aquesta època que les seves obres adquireixen un marcat component polític, com en el representatiu muntatge objectual La civilización occidental y cristiana del 1965 (durant els primers bombardejos nord-americans a Vietnam), en el qual, suspès en posició vertical, apareix un crist crucificat sobre un bombarder nord-americà. Amb l’ús d’una gran quantitat de tècniques i suports, amb predomini dels muntatges de fotografies i textos, Ferrari explora la relació entre la violència i la religió. La literalitat a la qual molt sovint recorre Ferrari (a vegades arriba a utilitzar retalls de L’Osservatore Romano, el diari oficial del Vaticà) ha provocat amb freqüència escàndols de gran repercussió política i refús per part de moviments catòlics.¹ L’any 1976 comença a retallar articles de diaris que informen sobre els primer cadàvers que apareixien després del cop militar a diverses zones de Buenos Aires i al llarg de la riba del Riu de la Plata. Aquests testimonis, reunits en un llibre, invaliden la frase «nosaltres no ho sabíem» amb què un segment dels ciutadans justificava el seu desconeixement de la violència amb la qual la junta militar va governar el país del 1976 al 1983. Ferrari organitza aquests retalls de diari de forma més o menys cronològica fins que ha d’abandonar el país per raons polítiques. S’exilia a São Paulo (Brasil), on reprèn l’escultura i experimenta amb noves tècniques com ara les fotocòpies, les còpies heliogràfiques i les microfitxes. Entre els anys 1980 i 1982 crea una sèrie d’obres sobre polièster que reprodueix en còpies heliogràfiques. En diu «arquitectures de la follia», i hi utilitza imatges de Letraset per a arquitectura alhora que distorsiona les seves regles bàsiques. En aquests plans crea organitzacions espacials contradictòries i connexions entre llocs i funcions absurdes, no exemptes d’humor i d’ironia. En algunes obres substitueix les figures diminutes per cotxes en impressionants vistes d’autopistes amb elevacions, nusos i interseccions impossibles. Amb aquestes obres Ferrari explora les formes de control de la societat contemporània, inspirant-se probablement en la velocitat i multituds de São Paulo, una de les ciutats més grans del món.

¹«No és art antireligiós, sinó art que està en contra de la repressió i la tortura, ja sigui de caràcter religiós o no» va aclarir l’artista. «Vaig tractar l’aspecte religiós en les il·lustracions que vaig fer per a una edició de Nunca Más, particularment contra Videla, però estava parlant contra el poder de la mateixa manera que parlo contra l’antisemitisme, o contra la criminalització de l’avortament. No és un problema amb la religió, sinó un problema amb la intolerància i la violència», citat en Luis Felipe Noé: «Una visita con León Ferrari» a León Ferrari: Retrospectiva Obras 1954–2004. Andrea Giunta (ed.) Centro Cultural Recoleta, Pinacoteca, São Paulo, Brasil, 2006, p. 382.color="#999999">