«Néixer pintor, posar-se a DIBUIXAR, pintar CARTOLINES, fins a l’atreviment de pintar sobre TELES, pintar-pintar a partir de les instàncies més immediates, arriscant-se a provocar la pregunta per la seva possibilitat, lliurant-se a la irreductible sobirania de la vida, era el començament d’una experiència desconeguda: què és això de pintar i la PINTURA.» Com ell mateix indica, Manolo Quejido va accedir a la pintura a través d’un qüestionament radical de la mateixa activitat pictòrica. Les seves sèries acríliques sobre cartolines, peces de petit i de gran format realitzades entre 1974 i 1978, en donen fe. En el context convuls de la transició política, Quejido s’adona que la pintura, com a procés cultural econòmicament determinat, acumula moltes contradiccions. Malgrat tot, decideix dedicar-s’hi. Des d’aleshores, el fil conductor de les seves propostes pictòriques ha estat el lema «pintar o pensar». Amb un llenguatge pròxim al pop i al neoexpressionisme, construeix les seves imatges pintades des de la ironia, la frescor, l’alegria i el compromís social. Algunes, com Martillo i El parte, tenen una clara dimensió lingüística o referencial. Mentre que a Martillo l’artista rastreja la iconicitat de la paraula martell convertint la «t» en un martell, El parte designa la imatge d’un rellotge amb la seva acció de «comunicat o parte» sobre la vida dels humans. En obres com Un siglo, pinta un calendari amb dates clau de la història d’Espanya al segle XX, com l’inici de la guerra civil el 1936 i la mort de Franco i la fi de la dictadura el 1975. I en d’altres, com De veraneo, pinta en clau cínica dos prestatges atapeïts de cranis.