Manolo Quejido va formar part de la Nova figuració madrilenya, un grup d’artistes que, entre 1975 i 1980, van decidir dedicar-se a la pintura al marge de les convencions estètiques i culturals dominants al final de la dictadura. Amb un llenguatge situat entre el pop i el neoexpressionisme, van saber reflectir el complex moment de la transició política espanyola en les seves obres. Les pintures de Manolo Quejido, que conjuguen paraules, frases, números i símbols amb imatges, es caracteritzen per una figuració i un color pròxims al còmic, i per l’ús d’una pinzellada despreocupada que volia allunyar-se de la transcendència de la pintura informalista i matèrica espanyola del període anterior.