Jon Mikel Euba forma part de la generació d’artistes bascos actius des de finals dels anys vuitanta. Amb un treball d’art d’acció que es nodreix del cinema d’autors com Alfred Hitchcock i Jean-Luc Godard, i també de l’art d’acció i performatiu dels anys setanta d’artistes pioners com Vito Acconci, Bruce Nauman i Paul McCarthy, les seves propostes demanen la participació activa de l’espectador. Tot i que no és un art polític, sí que cal vincular-lo al context social immediat del País Basc. Així, bona part de les seves obres ens remeten, en certa mesura, a uns codis de lectura de la imatge amb clares connotacions de violència social, com les dues obres que formen part de la Col·lecció MACBA.

Fiesta 4 puertas incorpora la immediatesa i la força visual del llenguatge multimèdia. Euba projecta, desdoblada en unes quantes pantalles, una coneguda greguería de Ramón Gómez de la Serna (1888-1963), un gènere de frase curta i punyent crítica social inventat per aquest escriptor i periodista destacat de l’avantguarda espanyola. Desplegat en una instal·lació, Euba converteix aquest material textual en un element cinematogràfic. Un simple canvi d’escala i de context li permet integrar el text i la imatge del text en un sistema narratiu que alhora incorpora el factor temps, fent que cada canvi d’imatge negui el significat de l’anterior.

Un cotxe solitari a tocar del bosc, una identitat oculta i l’acció d’enfosquir els vidres d’un vehicle són els elements narratius de què es serveix Euba a Gatika doble final. Enregistrat al municipi boscós de Gatika, a Biscaia, Euba ens convida a reflexionar sobre la idea de veritat i mentida, i sobre el fals dilema entre certesa i ficció. Inspirant-se en els treballs col·lectius dels anys setanta, l’artista enregistra l’acció de dues persones mentre pinten els noms d’altres artistes en els vidres d’un cotxe, enfosquint la visibilitat del vehicle fins al punt que conduir-lo seria il·legal. Jugant també amb la idea d’un paratge boscós en el context basc de finals dels anys noranta, crea un clima de desconfiança i de por. Si bé no hi ha cap signe de violència explícita i el so real de l’acció ens recorda que es tracta d’una performance, la gramàtica visual a què ens han acostumat el cinema i els mitjans fa que interpretem les accions d’Euba com si es tractessin d’un film de suspens.