L'any 1963, l'empresari Juan Huarte Beaumont, mecenes, col·leccionista i fundador de la productora cinematogràfica amb seu a Madrid, X Films, proposà als artistes basccs Néstor Basterretxea i Jorge Oteiza rodar un curtmetratge promocional de les seves indústries. L'encàrrec tenia condicions: cadascun dels artistes havia de presentar un guió acabat sense haver fet cap tipus d'intercanvi entre ells. Juan Huarte es decidí pel guió de Néstor Basterretxea i fou aquest qui dirigí la pel·lícula, titulada en la fase de postproducció Operación H.

La productora X Films, que produí altres experiments cinematogràfics d'avantvanguarda com la primera pel·lícula de José Antonio Sistiaga o Rafael Ruiz Balerdi, mantenia una estreta relació amb Jorge Oteiza, que durant aquells anys tenia diverses idees per dur-les al cinema, essent la seva aportació al mitjà bàsicament teòrica i inspiradora. En la producció de la pel·lícula Operación H hi col·laboraren a més d'Oteiza altres artistes com el músic Luis de Pablo i el cineasta francès Marcel Hanoun. Oteiza figura en els títols de crèdits del curtmetratge pel que fa a l'escultura i al muntatge, uns anys abans, el 1957, Oteiza havia obtingut el Gran Premi Internacional d'Escultura a la IV Bienal de Sao Paulo on havia presentat diverses escultures sota la denominació de Operación H, en homenatge a la figura de Juan Huarte que finançava la totalitat del projecte.

Operación H fou realitzada seguint les formes de la indústria del cinema i no havia estat reivindicada com obra artística fins ara, gràcies a la tasca de Peio Aguirre i Leire Vergara (D.A.E. Donostiako Arte Ekinbideak) en el context de Manifesta 5, (Donostia-San Sebastián, 2004) sota la denominació de Film Ideal Siempre. La pel·lícula funcionava com un document intern de promoció pel Grupo Huarte i també fou enviada a algun concurs de curtmetratges. Paradoxalment, la naturalesa de l'encàrrec no es correspon amb el resultat estètic de la pel·lícula, una obra d'una enorme llibertat creativa i expressiva. Emmarcable dins del denominat cinema estructural, la pel·lícula explora la materialitat del cinema, utilitzant-la com a eina escultòrica i metàfora de les formes industrials de producció i distribució. Era un repte de les nocions existents sobre exposicions i manifestacions tradicionals d'aleshores. Sotmesa al pas de la història i degut a la situació orgànica del moment, la pel·lícula rebel·la un moment creatiu propi dels anys 60 en el context basc. Una producció determinada per una situació social que promovia una manera de fer independent respecte a les polítiques oficials i una energia col·lectiva desenvolupada en nombroses iniciatives compartides.