Cristina Iglesias forma part de la generació d’artistes espanyols que es va donar a conèixer a la segona meitat dels anys vuitanta i que va ressituar la producció artística de l’Estat en l’escena internacional. A Iglesias li interessa la relació dels objectes amb l’espai, i una part de les seves obres consisteix en objectes que creen climes i obren espais impossibles, il·lusoris o contradictoris. Un dels altres elements recurrents és l’interès per les textures de la matèria, que reprodueix sobredimensionada en la seva vessant orgànica. Aquests dos aspecteses reflecteixen en els seus objectes convertits en elements arquitectònics (marquesines, murs cecs, portes i sostres flotants, entre d’altres) i en les seves serigrafies sobre coure o tela muntades en grans panells de ferro o alumini. L’obra Políptico VII forma part d’aquestes últimes. En les serigrafies, Iglesias acostuma a treballar amb la idea de sèrie, creant diversess obres de títol semblant: el nom de l’obra al·ludeix al nombre d’elements d’aquesta (díptic, quadríptic o políptic) més la numeració dins la sèrie. Políptico VII, com les altres obres d’aquesta sèrie, consisteix en sis panells de ferro de grans dimensions en els quals s’ha muntat una serigrafia sobre coure amb imatges que creen la il•lusió d’espais arquitectònics i d’escultures de tres dimensions. Iglesias aconsegueix teatralitzar l’espai i fer que l’espectador entri en una escenografia. Tot i la seva aparent simplicitat, l’obra és resultat d’un procés en què intervenen tres mitjans: l’elaboració de maquetes o petits escenaris escultòrics, la fotografia i la serigrafia. El crític Michael Tarantino ho explica de la següent manera: «Tome una caja de cartón. Aplánela. Córtela en las juntas. Corte una pieza rectangular en una de las lengüetas. De repente, aparece una puerta. Corte un rectángulo. Una ventana. Ponga una pieza delante de otra y coloque otra pieza encima. Un tejado. Coloque una tercera y una cuarta pieza. Una casa. Hágalo diez veces. Fotografíela. Una ciudad. Las construcciones que aparecen en la serie de fotografías de cobre de Cristina Iglesias son engañosamente simples.» (Tarantino, Michael: «Cristina Iglesias: entre lo natural y lo artificial», Cristina Iglesias. Barcelona: Polígrafa, 2002, p. 99) Cristina Iglesias parteix de caixes de fusta o cartró amb les quals construeix escultures efímeres que combina formant un paisatge urbà fet de residus i detritus. Després, fotografia aquestes maquetes i amplia les imatges alhora que en potencia l’element de distorsió. Finalment la imatge, en ser serigrafiada en un suport lluminós, perd el seu rastre fotogràfic i es converteix en una estructura o una arquitectura indefinida. El fet que l’artista parteixi de maquetes no és fortuït; aquestes tenen un lloc important en la seva obra, ja que li serveixen com un laboratori tridimensional per pensar la noció d’espai. Iglesias utilitza l’arquitectura, la fotografia i les propietats manipuladores d’aquestes per crear un espai que reconeixem com a fals (els fragments de paraules que llegim a les caixes de cartró així ens ho indiquen), però que interpretem com una geografia contradictòria. Un trompe l’oeil que llegim com una il·lusió i un simulacre, com una disfunció, però que tanmateix ens atrau. L’escala, la precarietat dels materials i l’element efímer de la construcció donen a l’obra un caràcter inconcret que situa l’espectador en un lloc ambigu. A l’il·lusionisme de l’espai creat per les maquetes i les fotografies, cal sumar-hi el reflex de l’espectador a la planxa de metall, que afegeix una nova dimensió espacial i d’escala a l’obra.