L’atri del Museu Guggenheim de Bilbao és l’escenari escollit per a la performance que Andrea Fraser va fer el 2001. Amb un vestit curt de color verd i sabates negres de taló, l’artista es desplaça per l’interior d’aquest edifici emblemàtic de l’arquitectura museística internacional dels anys noranta mentre escolta l’audioguia de la institució: «Pots sentir la teva ànima elevant-se amb l’edifici al teu voltant.» Enregistrat amb cinc càmeres ocultes, Little Frank and His Carp ressegueix els moviments de l’artista des de diferents angles i mostra els canvis d’actitud i les emocions que li generen la veu masculina de l’audioguia; una veu que destaca les virtuts arquitectòniques de l’edifici animant a recórrer les seves formes sensuals: «El museu tracta de fer-te sentir com a casa, o sigui que relaxa’t.» Seguint les indicacions de l’audioguia, l’artista acaba erotitzant-se amb l’edifici mentre els altres usuaris observen la seva conducta. Després d’una escena en què l’artista frega el seu cos contra un pilar de pedra calcària mentre deixa al descobert la seva roba interior de color blanc, Fraser es recompon i segueix la seva ruta que, sempre segons les instruccions de l’audioguia, la condueix fins a l’espai on s’exposa l’escultura d’acer de Richard Serra, Snake (Sugea).

El títol de l’obra es refereix a una història –explicada a l’audioguia– que relaciona l’arquitecte del Museu Guggenheim de Bilbao, Frank Gehry, amb els peixos: les formes de peixos que Gehry projecta en els seus edificis estan relacionades amb un record d’infantesa en què jugava a la banyera amb una carpa viva comprada al mercat. L’obra reflecteix la metodologia de treball de Fraser i la seva crítica als mecanismes generats entorn dels circuïts de l’art, tema habitual de les seves performances i instal·lacions. Little Frank and His Carp condensa diferents capes de significat. D’una banda, el llenguatge amb què les institucions artístiques acostumen a adreçar-se al públic, però també la manera com es descriu l’edifici de Gehry i les seves corbes «poderosament sensuals». Al·ludeix així a les nocions de poder que despleguen algunes arquitectures signades per arquitectes i artistes masculins. De fons, ressona el debat públic que hi hagut des que es va construir aquesta seu del Guggenheim Museum a la ciutat basca el 1997. Des de llavors, l’impacte de la construcció del museu en l’economia local ha estat molt discutit i el terme «efecte Bilbao» ha passat a ser emblemàtic en els debats al voltant del paper de les institucions culturals en la regeneració urbana d’alguns barris depauperats.

Altres aspectes que Fraser posa de manifest en la seva performance són l’estricta normativa que pauta la relació de l’usuari amb l’edifici de Gehry i que prohibeix fotografiar-ne el seu interior, i la crítica a la indumentària dels treballadors del museu, semblant a qualsevol centre de convencions o companyia aèria. En aquest sentit, l’artista escriu: «En conjunt, la seguretat, el to d’acollida corporativa i la brillantor fan que el vestíbul tingui un aire de barreja d’hotel per a executius i d’aeroport. Només li falten els carros amb piles d'equipatge» (Fraser, 2007).