Brassaï va fotografiar els grafits dels carrers de París durant vint-i-cinc anys, des del 1930 fins a mitjans dels anys cinquanta. Aquest fotògraf, periodista i escriptor d'origen hongarès establert a França, va retratar el París nocturn i secret dels anys trenta en un moment en què arrelava el surrealisme. La revista Minotaure va publicar per primera vegada les seves fotografies i un text sobre els grafits en un número doble del desembre/gener (1933-1934). Amb els anys, Brassaï va optar per enregistrar en petits quaderns esquemes breus dels grafits que trobava al carrer i el lloc on els havia vist per poder fotografiar-los en millors condicions de llum o veure com evolucionaven. La Col·lecció MACBA inclou una part significativa dels grafits de Brassaï. Es tracta d'imatges capturades el 1930, en un tiratge, en bona part, del 1950. En alguns casos, els títols n'indiquen el carrer (Passage Prévot, Rue Perceval...) i sempre porten el nom de la sèrie. Brassaï les va ordenar en categories etnològiques que ell mateix havia creat: L'amour, Naissance du visage, La mort, Images primitives i La magie. L'al·lusió a l'automatisme i als cadavres exquis de les fotografies dels grafits és inevitable i demostra un interès pel caràcter meravellós de la troballa fortuïta, pel carrer, per l'art dels infants i pels malalts mentals. La primera exposició dels grafits la va fer el MoMA de Nova York el 1956 amb el títol Language of the Wall. Parisian graffiti photographed by Brassaï. La mostra va viatjar a l'Institute of Contemporaray Art (ICA) de Londres dos anys després.

Cal rendir-se a l'evidència: la sorda força del mur arrenca de l'ànima infantil un "estil" ben diferent del del paper, més aspre, més dur, més expressiu, despullat de tot pintoresquisme. Som lluny de la gràcia dels dibuixos dels infants, del seu humor, de la seva fantasia. La vocació de les matèries i de les eines pot transformar un art i transfigurar fins i tot el pensament. Del paper al mur, l'expressió infantil adquireix una certa gravetat, una certa densitat. Deu ser perquè el paper se sotmet i el mur, en canvi, mana. I modifica no sols la factura d'una expressió, sinó també la natura i les aptituds de l'esperit. Una eina que burina –en aquest cas, un clau, una navalla oscada– enceta una lluita desconeguda pel llapis i el pinzell, que no actuen en profunditat com el burí. Un tret gravat és infinitament més poderós que un de traçat. Atura el gest, concentra tota l'atenció, i l'esforç muscular que exigeix allibera una força vital de la mateixa font de la vida profunda de l'infant. D'aquí el poder i l'atractiu del mur. Té la seva part activa, creadora, en tot allò que incideix damunt la seva matèria d'una manera semblant a la talla dolça. Aquests ulls que esbatana una curiositat insaciable, aquestes mirades d'al·lucinats, no corresponen tan sols els ulls de l'infant. També són els "ulls del mur", la "mirada del mur", com tots aquells rostres són els "rostres del mur" i tots aquests cors els "cors del mur". Tot neix aquí en funció de la matèria i com predeterminat per ella. El mur dóna a tots els graffiti una unitat d'estil, un aire de família, com si els hagués traçat una mateixa mà, i aquesta pàtina gastada i corroïda com si emergissin d'una altra època.

Jo m'he dedicat a fotografiar graffiti des del 1930, i el meu primer text, titulat "Du mur des cavernes au mur d'usine" –títol suggerit per Paul Eluard– va aparèixer el 1934 dins un dels primers números de Minotaure. Però no va ser fins al 1950, aproximadament, que se'm va acudir la idea de fer fitxes on anotava, sota un dibuix esquemàtic de cada graffiti, l'adreça corresponent, per tal de poder-lo fotografiar amb més bona il·luminació o bé de poder-hi tornar al cap dels anys i seguir-ne l'evolució. Així és com he pogut constatar la presència del temps tot fotografiant el mateix graffiti amb diversos anys de diferència. Perquè es dóna el cas que molts graffiti esdevenen l'origen d'obres col·lectives: al dibuix original altres mans hi afegeixen altres trets, eixamplen els solcs, aprofundeixen des òrbites. És així com, en dos lustres, un rostre juvenil es transforma en el rostre patètic d'un vell. De la mateixa manera, la cara d'un bruixot amb orelles d'ase es converteix, al cap de set anys, en la d'un pallasso enfarinat.

Brassaï, ca. 1960