(...)Tots van presentar per primera vegada el seu treball madur cap a 1980-1981. Poc després se’ls va aplegar per formar un grup que pogués respondre a les «generacions» anteriors que havien dominat l’escultura britànica des de la guerra, i alhora ser també l’homòleg necessari d’aquells joves nacionals, com la Transvanguardia italiana i els Neue Wilden alemanys, que apareixien a l’estranger. Però no només és problemàtica la noció de successió de generacions a l’escultura britànica de la postguerra; el que tenen en comú resulta insuficient para distingir aquests artistes d’alguns altres d’una edat semblant que realitzen obres en tres dimensions en algun punt del globus, com l’alemany Harald Klingelhöllen. A més, els integrants de la «Nova escultura britànica» comparteixen poques coses amb els pintors figuratius expressionistes, als quals es començava a parar una atenció artística arreu del món.---Les seves arrels, en canvi, no rauen en la pintura o l’art conceptualista, sinó en debats centrats en les formes expandides d’escultura que es desenvoluparen a finals dels seixanta, incloent-hi el land art, el process art i les instal•lacions. Tanmateix, allò que comparteixen va més enllà de certa tradició estètica o d’un llegat. Més important que el fet que aquests artistes pertanyin a la mateixa generació, a grans trets (tots van néixer entre 1948 i 1955), és el fet que tots ells van estudiar a un o més dels principals instituts artístics de Londres durant els anys setanta. També resulta important que després d’experimentar amb diversos tipus de performance, instal•lacions i/o treball conceptual, cap a finals de la dècada tots es concentressin progressivament en objectes autònoms, relativament continguts i fixats: objectes, a més, fet a mà, fabricats més que produïts artesanament amb materials mundans, familiars. Lynne Cooke, 1988