La poesia de les relacions espacials entre elements simples situats en un camp pictòric esdevé un sentiment estètic. Però Llucià, naturalment, no troba les estructures de repetició d’una manera unilateral. La seva obra dels anys 1957 a ençà marca una sèrie de direccions diverses, unides per grans afinitats de sentit, però realment diferents per la orientació, el concepte i la tècnica.
?…? Enemic de les confessions i de les efusions romàntiques, Llucià, tanmateix, posa una sensibilitat eriçada en els traços i les estries, i fins i tot a les superfícies de les zones, que mai no posseeixen la fredor de l’«art del delineant», tot i que sí tenen la fredor que dimana del color platejat: aquella llum de matí d’hivern, cristal•lina i tremolosa, en el fons una mica trista, però sostinguda.

Juan Eduardo Cirlot, 1960