La recerca formal i poètica sobre la noció de fragilitat, la lleugeresa i l’exploració de materials pobres com el paper o l’escuma han estat una constant en l’obra d’Antoni Llena. Des dels seus dibuixos dels anys seixanta construïts amb paper manipulat, les sèries d’Escultures dissecades i Escultures per portar a la mà o la captura del gest corporal de trepitjar un terra d’escuma, fins als quadres, ja als anys vuitanta, elaborats com a composicions cromàtiques amb papers retallats. Amb una gran varietat de materials, abasta l’acció, el dibuix, la pintura i l’escultura. Llena converteix la cartolina o el tall en un camp de proves i una experiència de volum. Amb una gran simplicitat, radicalitat i voluntat de puresa, produeix un art fràgil que el porta a replantejar l’espai constructiu de l’art i el mateix gest artístic.