Almeida no pretén crear personatges, ni autoretrats, ni tampoc no ens vol parlar del seu cos actual. Aquest cos, protagonista dels seus treballs, sempre apareix alterat, desfigurat per traços de pintura o de llapis que se superposen a la seva imatge fotogràfica. Les seves obres són poètiques i subtils, però amb una potència sovint torbadora. L’artista confessa que utilitza el seu cos perquè li resulta més pràctic: "No contractaré una model quan em tinc a mi mateixa al taller... sóc l’única que sap quina posició vull... i com ha de ser concebuda la composició. Creo la composició i, després, m’hi situo exactament com vull... Però no sóc jo. És com si es tractés d’una altra persona. En realitat, es tracta de la recerca de l’altra, de l’altra que és allà". És significatiu remarcar que l’artista utilitza el vocabulari propi de la pintura. La sèrie d’obres que es reuneixen sota el títol de Desenho habitado, i que l’autora comença a produir a partir de l’any 1975, constitueixen un clar exemple del primer estadi de l’evolució de la seva producció i exemplifiquen el seu llenguatge personal, situat en els límits entre disciplines. En aquestes obres, l’autora apareix dibuixant, amb una ploma a la mà. La línia que traça és, de vegades, un fil o una crin de cavall que pot sortir del pla per solcar l’espai. Altres vegades veiem pinzellades blaves sobre la cara, el cap o el cos, en un joc d’aparicions i ocultacions, d’imatge i reflex i de fragmentació. Com la seqüència de rostres amb la boca oberta però cosida per uns traços que dibuixen la paraula Ouve-me, "escolta’m".