L'obra de Luis Claramunt ve marcada per la seva trajectòria biogràfica. Fill de família liberal i culta, va allunyar-se del nucli familiar i va optar per una vida nòmada. Establert durant anys al barri popular de la plaça Reial de Barcelona, on als anys setanta va esdevenir un personatge conegut, amb els anys va traslladar-se a Madrid i a Sevilla, amb freqüents estades a Marràqueix. Apassionat per la lectura de viatges d'autors com Joseph Conrad o Henri de Monfreid, va dur una vida abocada al carrer. Com ha escrit la seva companya i artista Teresa Lanceta: «Des de començaments dels anys setanta fins a mitjans dels vuitanta, Luis Claramunt va viure al Barri Xino de Barcelona. L'atreien moltes coses d'aquell indret on la nit bullia, s'escoltava bon flamenc i es vivia al marge i al límit. La gent travessava la foscor buscant colors estridents i olors agres. Hi havia alegria i festa, però també desesperació, injustícia i abandó.» (Lanceta, Teresa: “Ciutats viscudes”, Luis Claramunt. El viatge vertical. Barcelona: MACBA, 2012, p. 101 [cat. exp.]) Claramunt va produir una extensa obra pictòrica però també una producció significativa de fotografia, dibuix i llibres autoeditats. Procedent de Col·lecció Salvador Riera, la Col·lecció MACBA té una representació significativa de la seva pintura. Amb pintures dels primers anys com els retrats de personatges anònims del carrer i amb obres com El ventorro de la alegría (1971) i Escena al carrer (1976), i amb pintures dels anys vuitanta com El carbonillero (1984), Guitarra (1984) i El temporal (1984). Els seus eren escenaris recurrents amb personatges del món taurí, escenes al soc de Marràqueix, carboners, mercats, carrers de ciutat, ponts, ravals i nombrosos retrats anònims. Bona part dels seus temes van ser resultat de la seva relació amb la lectura de viatges, amb personatges solitaris en barques a la deriva, penjats, navalles, mapes, tempestes i contrabandistes. És en la composició del quadre, més que en el color, on Claramunt trobà un llenguatge propi. Entre els seus pintors de capçalera, sempre hi va haver Goya i Nonell. Si als primers anys, la seva pintura es caracteritzà per un cromatisme intens i una textura densa de les superfícies, als vuitanta la seva paleta es va fer més sòbria. Les línies, les ombres i el negre sobre blanc van desplaçar al color i el quadre s'alliberà de les imatges. Claramunt va dissoldre la imatge fins a practicar una pintura quasi cal·ligràfica als anys noranta. El viatge, les ciutats, els personatges fora del comú i el descobriment, van ser temes recurrents d'un autor radicalment vital que es va mantenir al marge de gestos i referents generacionals. Un autor amb un compromís mantingut entre pintura, escriptura i vida.