En l’obra pictòrica de Josep M. de Sucre destaquen els retrats de personatges angoixats. Són homes i dones de rostres obsessius, amb ulls al·lucinats que suggereixen universos interiors de gran densitat existencial. Amb un aire expressionista i un cert primitivisme proper al fauvisme, aquestes imatges es vinculen d’una manera profunda amb el món del pintor rus Alexej von Jawlensky o amb Paul Klee, artista molt admirat per De Sucre. Traçats amb pinzellades de línies amples i un ús del color que sovint exhibeix matisos tenebristes, els personatges de Josep Maria de Sucre condensen bona part del dolor associat al segle XX. La seva senzillesa tècnica (en general, produeix ceres sobre paper en petit format) i el seu caràcter obsessiu (repeteix cares i ulls, i representa bona part dels retrats frontalment) es combinen amb el caràcter expressionista i dramàtic. Tot i que en algunes obres el caràcter grotesc remet a la caricatura, Josep M. de Sucre exigeix en el conjunt de la seva pintura l’exploració del subconscient i un compromís, insubornable, amb la veritat. Com altres creadors amb qui va establir una estreta complicitat ‒com el pintor Rafael Barradas o el poeta Joan Salvat-Papasseit‒ tenia una necessitat de profunditat moral. El mateix De Sucre, en un article de 1955 publicat a la revista Inquietud en què comentava l’obra d’Ángel Ferrant, escrivia: «Què és l’art sinó un mitjà de fer compartir la nostra vida interior?».