L'obra de Luis Claramunt està marcada per la seva trajectòria biogràfica. Fill de família liberal i culta, va allunyar-se del nucli familiar i va optar per una vida nòmada. Establert al barri popular de la plaça Reial de Barcelona, on a la dècada dels setanta va esdevenir un personatge conegut, al cap d'uns anys va traslladar-se a Madrid i a Sevilla, amb freqüents estades a Marràqueix. Apassionat per la lectura de llibres de viatges d'autors com Joseph Conrad o Henry de Monfreid, va dur una vida abocada al carrer. Com ha escrit la seva companya i artista Teresa Lanceta: "Des de començaments dels anys setanta fins a mitjans dels vuitanta, Luis Claramunt va viure al Barri Xino de Barcelona. L'atreien moltes coses d’aquell indret on la nit bullia, s'escoltava bon flamenc i es vivia al marge i al límit. La gent travessava la foscor buscant colors estridents i olors agres. Hi havia alegria i festa, però també desesperació, injustícia i abandó." (Teresa Lanceta: "Ciutats viscudes", Luis Claramunt. El viatge vertical. Barcelona: MACBA, 2012, p. 101 [cat. exp.])---Claramunt va produir una extensa obra pictòrica, però també una obra remarcable en l’àmbit de la fotografia, el dibuix i els llibres autoeditats. Procedent de la Col·lecció Salvador Riera, la Col·lecció MACBA té una representació significativa de la seva pintura: obres dels primers anys, com els retrats de personatges anònims del carrer i quadres com El ventorro de la alegría (1971) i Escena al carrer (1976), i pintures dels anys vuitanta com El carbonillero (1984), Guitarra (1984) i El temporal (1984). Els seus eren escenaris recurrents amb personatges del món taurí, escenes al soc de Marràqueix, carboners, mercats, carrers de ciutat, ponts, ravals i nombrosos retrats anònims. Bona part dels seus temes sorgien de la lectura de llibres de viatges, amb personatges solitaris en barques a la deriva, penjats, navalles, mapes, tempestes i contrabandistes. És en la composició del quadre, més que en el color, on Claramunt va trobar un llenguatge propi. Entre els seus pintors de capçalera, sempre hi va haver Goya i Nonell. Si als primers anys, la seva pintura es caracteritzava per un cromatisme intens i una textura densa de les superfícies, als vuitanta la seva paleta es va fer més sòbria. Les línies, les ombres i el negre sobre blanc van desplaçar el color i el quadre es va alliberar de les imatges. Claramunt va dissoldre la imatge fins a practicar una pintura quasi cal·ligràfica als anys noranta. El viatge, les ciutats, els personatges extravagants i la descoberta van ser temes recurrents d’un autor radicalment vital que es va mantenir al marge de gestos i referents generacionals. Un autor amb un compromís constant entre pintura, escriptura i vida.