Carles Pujol, amb les seves accions a la platja de Vilassar, ha dirigit les experiències vers una problemàtica en la qual ens sembla poder detectar la posada en joc dels conceptes següents: Concepte efímer de l’obra d’art, que refusa, per tant, de col·laborar a la pol·lució del món afegint, als objectes que ara l’emplenen, nous objectes destinats a atapeir-lo. Concepte, implícit en l’anterior, de l’obra efímera: el de l’obra no comerciable ni especulable. L’anul·lació de la definició de l’artista com a fabricant per fer negoci. Una assimilació al paper desinteressat del poeta. Concepte, també implícit en el primer, d’un art que, en no voler fer-se durador, gravita al voltant dels conceptes immobilistes d’eternitat, que corresponien al sistema de valors d’una cultura de tresoreria, d’una societat que encara no s’havia adonat que la rendibilitat és superior a l’acumulació de capital. Que la vida és més que totes les momificacions. Concepte «minimal» de la posició que rebutja la complicació, l’ornament, tots aquells caràcters dels signes que no siguin, rigorosament, «trets pertinents». Concepte de l’ocupació de l’espai, completament oposat al concepte tradicional possessiu, de l’arquitectura o l’estructura, que desplaçaven tota cosa i que feien d’un bocí d’espai el propi espai, exclusivament. L’experiència d’utilització d’elements aleatoris, obra oberta, integrada a la naturalesa, del gran ritme de cintes negres, separades de setanta centímetres, elaborat en la més rígida tensió, però abandonat a la lenta acció de les onades, que van anar destensant de mica en mica els elements, en un creixent triomf de l’entropia. Alexandre Cirici, 1976