Fantasista i radical, Josep Uclés va articular un univers pictòric absolutament personal, centrat en la figura humana i d’un blanc intens sobre fons inquietantment foscos, amb uns punts de llum que semblen brases. Com si cada obra fos un monòleg interior, amb Uclés accedim a un món d’impactes i col·lisions múltiples, de visions tant internes com col·lectives, de retorn als temors atàvics i d’imatges deformadores d’identitats. Tant en les escenes aquàtiques com en les fàbriques emergeixen uns éssers que defugen els codis establerts: alter ego de l’artista i personatges que sostenen la seva pròpia màscara. Aquesta obra, de mitjan anys vuitanta i en plena efervescència creativa del pintor, té un efecte catàrtic: mostra una comunió inconfessada entre les imatges i la identitat, entre el que veiem i l’abisme que invoca allò pintat, entre el jo i el que s’amaga a l’altra banda del mirall.