Considerat un dels artistes més representatius dels anys vuitanta i noranta espanyols, Pepe Espaliú incorporava sovint elements simbòlics com guants, cicatrius o màscares. Objectes molt connotats que associem a la vivència del dolor, l’aïllament i la ferida. Si bé la seva obra va estar marcada per referències personals com ara els conflictes associats a la identitat, amb els anys aquests es manifesten d’una manera més evident. Entre 1986 i 1990, l’artista deixa constància del rostre com a expressió de la identitat, ja sigui mostrant-lo al descobert o bé incorporant la màscara, els ovals i les closques. Aquesta obra de 1989 forma part de la sèrie Máscara, realitzada amb materials múltiples. En aquest cas, conjuga la duresa del bronze amb la fragilitat de la corda de cànem. Una obra influïda per l’art africà de les col·leccions del Zaire i la Costa d’Ivori del British Museum, que l’artista coneixia.