A mitjan anys cinquanta, Jorge Oteiza va començar la recerca al voltant del quadrat o el cub com a unitats essencials, influït per Piet Mondrian, Kazimir Malevitx i, sobretot, per Paul Cézanne. En les seves escultures de pedra, ferro o acer, evidencia una concepció dels volums tancats que es distingeix pel fet de mostrar-los com a presències metafísiques i no pas com a absències de massa sòlida. Es tracta, doncs, de manllevar l’essència del buit, la seva capacitat de generar alhora energia espiritual i física.

Els anys cinquanta foren l’època més fèrtil d’Oteiza com a escultor, tot i que, paral·lelament a la seva producció escultòrica, la seva obra teòrica va anar assolint envergadura i complexitat: a més de desenvolupar importants estudis sobre les arrels culturals i artístiques del poble basc, Oteiza va exposar les seves preocupacions estètiques principals i el seu compromís ideològic en diversos textos; i a partir del 1959 va decidir abandonar l’escultura per dedicar-se completament a la teoria de l’art i a l’estudi de la identitat cultural basca. Des de llavors, ha realitzat col·laboracions en àmbits tan diversos com l’arquitectura, la poesia o el cinema.

Les obres Conjunción dinámica de dos pares de elementos curvos y livianos i Variante ovoide de la desocupación de la esfera exploren la «desocupació espacial» d’un volum partint d’un sentit dinàmic de l’esfera que, per essència, gira sobre si mateixa o roman en rotació constant. Tanmateix, aquest moviment primordial es presenta immòbil en el temps i estabilitzat en l’espai, la qual cosa permet l’aparició d’un nucli interior actiu que mai no arriba a aïllar-se de l’espai que el circumda. Com en els moviments cíclics de la naturalesa, el dinamisme d’aquestes bandes de ferro de vores convexes s’inscriu dins unes pautes predeterminades i reiteratives, tal com correspon a la visió còsmica de l’artista, l’interès del qual se centra en la superació de la matèria en la recerca d’una energia pura que, en paraules seves, es troba dins "el buit respirable a través de les formes".

Malgrat que se situa prop de la pràctica neoplasticista i suprematista, els procediments emprats per Oteiza manifesten una de les constants de la trajectòria del seu autor: la voluntat de preservar el contingut vital de les seves obres en contraposició al logicisme pur. Així doncs, davant la rigidesa analítica de la matemàtica, l’escultor basc hi oposa la biologia o la física, ciències ancorades en la realitat.

DE MI DESOCUPACIÓN DEL ESPACIO 

creación de huecos de espacios vacíos 

en escultura como objeto experimental 

desocupación espacial del cubo de la esfera y el cilindro con un abrazo a Cézanne desocupación del poliedro desocupación de la ciudad en arquitectura en urbanismo vaciar la ciudad para ver el cielo en el cine concavidad agujeros en el deporte sitios fuera del mundo en el fútbol descolocar defensas abrir huecos para escapar.

Jorge Oteiza, s/d