Prisoners of Love: Until the Sun of Freedom

Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat (2025-2026) és una instal·lació multimèdia immersiva que agafa com a punt de partida la llarga història de despossessió i empresonament del poble palestí des de la Nakba del 1948 fins a l’actualitat. Es basa en la recerca de Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme sobre les experiències dels palestins empresonats i com el seu esperit i la seva lluita política han perdurat sota les dures condicions de l’empresonament. A través d’enregistraments i testimonis de primera mà recopilats en tota la Cisjordània ocupada, la instal·lació entrellaça les veus d’antics detinguts amb poemes i textos d’acadèmics i pensadors revolucionaris —alguns dels quals també han estat empresonats—  i dels mateixos artistes, que reflexionen sobre el confinament, la resiliència i la justícia sota règims d’ocupació i opressió.

Aquestes veus formen una narrativa polifònica i no lineal que parla no tan sols de les dificultats físiques i psicològiques de l’empresonament, sinó també de moments de tendresa, alegria i resistència creativa. La poesia i la cançó sorgeixen com a pràctiques vitals a través de les quals els presos recuperen la capacitat d’acció, i es converteixen en formes crítiques de supervivència que sostenen la llibertat interior fins i tot en condicions dissenyades per extingir-la.

A la pel·lícula, una dona recorda haver cantat una cançó que va aprendre  a la presó, la lletra de la qual desitjava la caiguda de la institució. Descriu com, encara que la castiguessin  amb confinament solitari per haver cantat, l’aïllament va valdre la penaper l’alegria i les rialles que va aportar a les seves companyes recluses i a ella mateixa. Una altra reclusa relata que cantar era un mitjà de comunicació  amb les altres persones.

Es tracta d’una instal·lació de múltiples elements, amb plafons fotogràfics i teles transparents suspeses del sostre, projeccions damunt diferents suports, imatges que desborden els marcs i vessen per pantalles, panells i rotlles de teixit; vinculat tot a les nocions de desbordament i filtració. Una idea estretament relacionada amb aquests dos conceptes és la del «negatiu», que es repeteix al llarg de l’obra i en la pràctica i el pensament més ampli dels artistes. Existir en el negatiu és ocupar un espai de negació, eliminació i restricció, però és des d’aquest espai de carència des d’on sorgeixen formes alternatives de vida i imaginació.