Fons de la Col·lecció

Mil·lenari de Catalunya. Segle XVIII

Fecha:
1990
Tipo obra:
Material gràfic
Material:
Litografia sobre paper
Medidas:
12 litografíes de 70 x 50 cm c.u.
Procedencia:
Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya
Registre núm:
1183

La contribució actual de Sergi Aguilar, Susana Solano i Jaume Plensa a aquest reencontre amb el ferro ja no té res a veure amb un fals mitjà d’alliberació, que ve de l’exterior com un possible trampolí de canvi que, en definitiva, no es produeix si s’assimila només com a ressort i no en la seva conceptualització íntegra.
[…] Una cosa que possiblement era impensable fa dos anys, aquests autors són (després de Chillida, Alfaro i Palazuelo) els nous ferrers de l’escultura espanyola […]. Renoven aquell sentit d’equitat brancusià entre la idea i els sentits que l’escultor romanès definia en aquesta frase: «la teva mà pensa i segueix els pensaments del material.» A la seva manera, tots tres transcendeixen la tècnica per convertir-la en llenguatge personal en estreta relació amb l’origen i la finalitat de les propostes. Amb acabats perfectes, Sergi Aguilar se serveix de les coses impecables com a via de misteri, com a element definidor gens passiu en absolut –perquè la seva obra és fonamentalment perceptiva–, en eterna lluita amb les formes de continu pertorbades, que a través d’aquestes pàtines sembla retenir els secrets fins a l’últim moment. En les planxes poderoses de Susana Solano s’aprecia una vibració natural premeditada que inclou trets matussers voluntaris com a dada totalment legítima per a qui prova de restituir l’aparença de coses familiars, i en això també troba explicació el fet que utilitzi materials de prova (malles de ferro i guix) com a definitius. I Jaume Plensa fa servir per a l’animalogia l’evidència estrepitosa de l’assemblage i de les interpretacions com a mostració d’aquest difícil forcejament vital que l’empeny.
Sergi Aguilar, hereu de l’escultura estructural i un dels pocs continuadors de l’escultura oberta i descentrada, que tendeix a una projecció ja fora de la massa tancada, que ha tingut un gran desenvolupament en la segona meitat del segle XX, proposa entre estrenyiments i escapades uns espais litúrgics, en què el factor penombra actua decisivament com un abrigament inesperat de la concisió, lentament estudiada. Susana Solano treballa els espais d’interior sense amagar-se’n, amb una folgança serena i particular que reviu recorreguts físics, com ara racons, extraccions, llocs suggerits…, que ni a ella ni a nosaltres ens són gens desconeguts dins d’un resum d’imatges que poden tenir com a punt de partida la naturalesa, la irregularitat funcional de l’arquitectura popular, el mobiliari de dona, etc. Jaume Plensa planteja sense pors, bruscament, gairebé a batzegades, una escultura proliferada, que va del que és aparentment tou, fins i tot borrós, com si s’estigués fent, al que és més precís i concret, i demostra una bravesa que lluita contra el que és gratuïtament horripilant i s’ha fet amb un particular estirament de la figura sense estilitzacions que, quan sap descongestionar-se per dir més, produeix una alta expressivitat per sobre de les conveniències de la moda.

Teresa Blanch, 1984

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

Per què visites la web del MACBA?

Moltes gràcies! La teva resposta ens ajuda a millorar aquesta web.