Fons de la Col·lecció

Pep Agut 'Los síntomas son palabras, atrapadas en el cuerpo', Del grup genèric 1995-00

Los síntomas son palabras atrapadas en el cuerpo

Els símptomes són paraules atrapades al cos

Pep Agut

Fecha:
Del grup genèric: 1995-00_x000D_
De la peça: 1998-1999_x000D_
Producció: 2000
Tipo obra:
Instal·lació
Material:
Fusta, tela, llapis, estuc, metacrilat i cintes de plàstic autoadhesives amb text incís (Dymo).
Medidas:
3 elements 230 x 190 x 12 cm c/u
Procedencia:
Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació Lady Jinty Latymer
Registre núm:
1636

Si hi ha una cosa realment enigmàtica i inquietant en els treballs recents de Pep Agut, és la relació peculiar amb el llenguatge. La manera com la paraula hi apareix, que cau com una estranya pluja en capes, té molt poc a veure amb cap vocació narrativa. No és, per descomptat, una concessió a aquest retorn del narrador "si hi ha narració, la posen les imatges" que sembla inspirar molts altres treballs contemporanis. Jo diria que si sembla alguna cosa anterior recorda, en tot cas, el tractament que donen al llenguatge alguns autors identificables amb el conceptualisme lingüístic. Però no els més analítics "en el sentit de la filosofia analítica: no els que buscaven l'expressió tautològica de l'obra com a anàlisi de l'obra, a l'estil de Kosuth o en certs moments Art & Language" sinó més aviat els que feien una analítica abstracta de les estructures generatives del significat, que posaven en relació alguna vegada amb la disposició en l'espai (com l'Schema de Graham o alguns treballs de Smithson).
Jo parlaria d'una espècie de relació mineralògica amb el llenguatge "recordem la passió cristal·logràfica de Smithson" que busca trobar les lògiques sedimentals de la producció significant. Per això gairebé mai importa la concreció del significant triat, sinó l'operador que defineix una sèrie de possibles tries (per a l'usuari de l'eina). Vull dir que la relació d'aquestes obres amb el discurs es produeix més a nivell de paradigma que de sintagma, no en la linealitat plana de la frase o la paraula triada, sinó a nivell de la profunditat densa de la llengua com a sistema (però sistema boig, excèntric, diguem-ne). Sé que tot això pot sonar una mica passat de moda i estructuralista, com les ombres de Chomsky o Barthes que apareixen per darrere les cortines, però no penso en una cosa tan diürna: no es tracta d'aventurar les estructures genèriques d'una espècie de gramàtica universal, sinó més aviat de perdre's en les radícules inabastables, en els rizomes infinits, d'un profund i obscur fons del discurs que alimenta amb la segregació secreta les capacitats de manejar aquesta estranya matèria "que és el llenguatge–.

José Luis Brea, 2000.

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

Per què visites la web del MACBA?

Moltes gràcies! La teva resposta ens ajuda a millorar aquesta web.