al

Aquest curs explora, des de diferents punts de vista, un conjunt de desplaçaments que es produeixen des de la dècada de 1990. Un de singularment important és el que afecta la competència pública de les pràctiques creatives: de quina manera, en aquella època, es produeix un interès creixent per reflexionar i practicar l’art amb una voluntat d’inserir-lo en la vida pública general, en la vida social, en l’esfera comunicativa, en l’àmbit polític i micropolític, amb l’objectiu final d’apostar per una cultura dels processos socials i no dels productes de plusvàlua. Als anys noranta, es constata un auge clar de tota una bateria de fenòmens que pretenen qüestionar la cultura publicitària, nacionalista i subjectivista dels vuitanta, enllaçant amb pràctiques dels setanta i avançant formats, procediments i indagacions que seran centrals a partir de l’any 2000: activismes de tota mena, noves interpretacions de l’espai públic, enunciació política, memòries històriques, mediacions, dislocacions, noves corporalitats; tot això en el marc d’una gran mutació de l’espectre audiovisual amb la digitalització universal i l’aparició d’internet, paral·lelament a un procés general d’estetització i desregulació viral de l’economia política i de l’esfera pública.

El curs compta amb la mediació activa dels assistents, de manera que la voluntat d’ampliar la «competència pública» del que s’hagi exposat al llarg de les sessions pugui tenir un lloc concret d’expressió. L’objectiu és editar una publicació on el públic assistent tingui la possibilitat de desplegar lliurement les seves rèpliques, pensaments, ampliacions, crítiques o derives respecte als continguts exposats. Les aportacions s’han d’elaborar expressament per a aquesta ocasió i han d’estar directament relacionades amb els temes tractats en el curs. El format dels textos és lliure, es publicaran en l’idioma original, sense editar, i sota llicència Creative Commons (CC BY-NC-SA 3.0 ES). La publicació es posarà a la venda a un preu simbòlic.

Dirigit per Jorge Luis Marzo. Amb la participació de Tere Badia, Cabello/Carceller, Joan Fontcuberta, Joana Masó i Patricia Mayayo.

Els cursos d’art i cultura contemporanis del MACBA són un espai de trobada per al debat entre persones no especialitzades en art, però interessades a conèixer-ne la història, els discursos que genera i les narratives que l’articulen. El motor d’aquests cursos és el desig que mou a la pregunta d’aquells espectadors que volen saber-ne més, així com compartir els diversos sabers entorn de l’art. La mateixa metodologia dels cursos apel·la a la construcció col·lectiva del discurs. Cada sessió es divideix en dos temps: una presentació per part d’un convidat, seguida del debat i l’exercici col·lectius. Aquestes classes s’acompanyen d’un altre tipus de propostes experimentals que apel·len als assistents i els conviden a implicar-s’hi de diverses maneres. En aquest cas, serà a partir de l’escriptura lliure en relació amb el curs (assagística, ficcional, poètica o visual) i l’edició d’una publicació col·lectiva.

Selecció d'Euskadi de Arte Conceptual (SEAC): “Acciones de presentación”, Bilbao, 1994. Artium d'Àlava. Vitoria-Gasteiz. Dipòsit SEAC

Programa

DEL 8 DE FEBRER AL 22 DE MARÇ, 19 h
Preu: 20 €. Estudiants 10 €. Amics del MACBA, gratuït. Les entrades amb descompte només es poden adquirir a les taquilles per què cal acreditar la condició adduïda.

Lloc: Auditori Meier. Accés per a persones amb mobilitat reduïda a través de l’edifici Meier (recepció del museu)

DIJOUS 8 DE FEBRER, 19 h
Jorge Luis Marzo
Els anys noranta. De la molsa sota l’alegre corró

A la dècada de 1990, i especialment a partir de 1992, annus mirabilis del neoliberalisme espanyol i europeu, sorgeixen i ressorgeixen tota una bateria de pràctiques artístiques amb la voluntat explícita d’abandonar les mel·líflues experiències formalistes de la dècada anterior i formular nous enunciats que connectin amb la realitat política, social, sexual o laboral invisibilitzades pel corró d’una cultura institucional posada al servei del consens. Als anys noranta, guanyen pes unes dinàmiques que pretenen comprendre la cultura a través dels complexos processos socials que la conformen, i que descarten una cultura servidora de l’amansiment i la domesticació de la sensibilitat. Sens dubte, sovint es tractava de dinàmiques paradoxals i sotmeses a fortes tensions: com podem definir el que és col·lectiu enfront de l’individualisme? Com es pot pensar l’autonomia estètica i productiva de l’art quan hi ha voluntat de competència pública, d’inserció en la vida comuna? Com cal explorar el treball en l’art, en el marc d’un procés gegantí de precarització i estetització laboral? Com s’haurien d’adoptar les noves tecnologies per no caure en la mera espectacularització? On caldria ubicar les experiències socioestètiques, en una dècada en què es multipliquen els museus d’art a Espanya a manera de política turística i especulació urbana? Aquelles preguntes i les seves respostes, però, manifesten una actualitat que arriba fins als nostres dies, i posen les bases dels debats actuals sobre la funció de l’art en un capitalisme estètic devorador de signes, afectes, cossos i memòries.

DIJOUS 15 DE FEBRER, 19 h
Patricia Mayayo
Artivismes feministes i LGTBI a l’Espanya dels anys noranta

A la dècada dels noranta, alhora que les institucions artístiques comencen a incorporar els discursos feministes a les seves programacions, es desenvolupa un ampli ventall de pràctiques creatives vinculades a col·lectius feministes i LGTBI que, seguint la terminologia encunyada aleshores, podríem anomenar «artivistes». Realitzades habitualment fora dels espais de l’art, tot i que de vegades hi col·laborin, aquestes pràctiques exploren el potencial polític i activista de la creativitat i aposten per formes d’expressió col·lectives d’un marcat caràcter antimercantil: els fanzines i l’edició independent, les performances i l’acció de carrer, el vídeo i la fotografia, l’elaboració de pòsters, pamflets i materials gràfics, el disseny de web o de blogs o l’organització de festivals... Veurem com aquesta eclosió de l’artivisme feminista i LGTBI s’emmarca dins d’una sèrie de canvis socials més amplis: la institucionalització del moviment feminista durant la dècada anterior, l’èmfasi de l’agenda feminista clàssica en el subjecte «dona» com a subjecte polític central del feminisme i l’obsessió per la conquesta del poder cedeixen el pas a noves identitats i nous temes, com els drets de les treballadores del sexe, la reivindicació del potencial contrahegemònic de les sexualitats perifèriques, la diversitat sexual, la interrelació entre el colonialisme, el classisme, l’homofòbia, el sexisme o la precarització del treball femení en el context de la globalització.

DIJOUS 22 DE FEBRER, 19 h
Joana Masó
Llum després de les Llums. Artistes contemporànies davant del llenguatge

Potser des de finals dels anys noranta, algunes pràctiques artístiques han elaborat una relació inèdita amb la política. Ja no s’identifiquen amb formes recognoscibles de militància, compromís o activisme. Exploren altres maneres menys visibles de polititzar que s’enllacen amb l’espai crític, la filosofia contemporània i el treball sobre el llenguatge, juntament amb les seves formes de dominació i deconstrucció. Acompanyant-nos d’algunes de les preguntes plantejades des del pensament contemporani de la mà de filòsofs com Jacques Derrida o Jacques Rancière, resseguirem el treball d’algunes artistes contemporànies que situen no sols en el llenguatge, sinó també en la llengua, la batalla pel sentit de qui som com a subjectes que parlem i des d’on: des de quins cossos i imaginaris culturals. Com podem llegir des d’aquí el consens en les pràctiques artístiques entorn del globish, en un moment en què la mateixa acció artística es desplaça cap al problema del llenguatge? En quin sentit produeix sentit, dins les pràctiques artístiques, parlar de les múltiples formes de dominació que ens travessen en anglès, en kikuyu o en caló català? En quina mesura i de quina manera la materialitat del llenguatge i de la llengua s’ha convertit en una eina de treball d’artistes on es juga un litigi respecte a les formes de normalitat, de globalitat, d’autorització, de comú i de consens sobre les pràctiques artístiques i sobre el món? Quins implícits i quines decisions per defecte emmarquen i limiten la potència de la pràctica artística pel que fa a les decisions i compromisos adquirits amb el llenguatge?

DIJOUS 1 DE MARÇ, 19 h
Joan Fontcuberta
Photoshop i Google: nous demiürgs

Photoshop neix el 1989, Google el 1998. Al llarg de la dècada dels noranta, el processador d’imatges i el motor de cerca esdevenen eines troncals de la cultura digital i s’incorporen als nostres hàbits culturals i socials per les seves funcionalitats òbvies: el coneixement universal sense esforç, l’alteració de la informació visual posada a l’abast de tothom. Però aquesta utopia de barra lliure emmascara efectes, tant en el camp metafísic com en el polític, que provocaran l’emergència de nous règims de veritat i de certesa. Photoshop i Google no són dispositius innocents. Nombrosos artistes espanyols, de Juan Urrios a Andrés Galeano, s’han entestat a assenyalar els miratges interessats que generen.

DIMECRES 7 DE MARÇ, 19h
Cabello/Carceller
Cossos en rebel·lia, gèneres en disputa

Cap al 1993, després del final de la transició i enmig d’una arrasadora crisi econòmica, es produeix un canvi d’actitud radical en un petit grup d’artistes que decidim/decideixen abandonar les estètiques formalistes i els seus discursos associats per donar-nos/donar-se veu com a subjectes «infectats», com a cossos dissidents i pensants: més enllà de l’objectualització, més ençà de l’abjecció. Si en l’àmbit internacional acabava de sorgir un art ancorat en les recerques identitàries, en el nostre context aquestes identitats van sorgir repolititzades com una part del que hauria pogut ser un art «postfeminista» o feminista de la tercera onada ―si en aquest país hi hagués hagut realment, abans dels noranta, un art obertament feminista― i com una part d’un moviment queer acabat de néixer amb escassos referents estètics. Després del xoc rupturista amb un context artístic estret de mires i acomplexat pel seu passat de desconnexió amb les democràcies del Nord, les pràctiques estètiques que sorgeixen des de l’activisme contra l’estigma de la sida i la consciència de la mort, o les que es construeixen des de la necessitat de trencar el silenci dels subjectes dissidents que protagonitzen les noves sexualitats i també d’indagar en les noves subjectivitats, promouen un canvi d’actitud i intervenen en els processos de recepció. Després el feminisme avança cap al transfeminisme i les poètiques/polítiques queer intentaran ser assimilades... Però encara hi ha molts camins per recórrer.

DIJOUS 15 DE MARÇ, 19 h
Tere Badia
Un atles de l’alteració. El desplaçament de les estructures, rudiments i elements del sistema Art a Espanya a través de les pràctiques culturals dels noranta

A l’última dècada del segle XX, es comencen a materialitzar a Espanya alguns dels debats que havien tensionat les condicions de producció de l’art en el nostre context durant els vuitanta. Enfront de l’individualisme i el genialisme que travessava la interpretació de les pràctiques artístiques, els anys noranta són testimoni de l’articulació de respostes col·lectives que afecten tant els processos creatius com les infraestructures que els sustenten: espais alternatius, centres de producció, associacions professionals, projectes independents, etc., comencen a poblar les perifèries i intersticis en contextos tan diversos com ciutats o universitats. Tot i fracassar a curt termini en l’efecte exercit sobre la construcció del discurs sobre el caràcter públic o el comú en l’àmbit artístic, o sobre l’hegemonia de l’espai acadèmic, aquestes pràctiques, influïdes per models vistos en altres països, no sols actuen transmetent altres maneres de compondre el que es considera necessari per al funcionament del sistema cultural o per al desenvolupament de l’activitat artística, sinó també inoculant el valor del que és processual, transdisciplinari i intersectorial, el congnitariat i el precariat.

DIJOUS 22 DE MARÇ, 19 h
Sessió de treball amb els participants interessats. Entrega de textos i inici del procés d’articulació de la publicació.

Programes públics
macba [at] macba [dot] cat
Tel: 93 481 33 68


Continguts relacionats

Vídeos

Àudios

FONS ÀUDIO #28. Joan Fontcuberta
17.11.2014

Publicacions