If You See Something..., 2005

Des del final dels anys vuitanta, Krzysztof Wodiczko crea artefactes que funcionen com a eines de supervivència i comunicació destinats a emigrants rodamons. Els Homeless Vehicles (1988-1989) són uns artefactes de carrer que, a més de permetre el desplaçament, responen a les necessitats humanes bàsiques de supervivència. Posteriorment, dins el projecte Xenology: Immigrant Instruments (1992-1995), dissenya dos ginys mecànics: els Mouthpiece (1995), que neguen l'acte real de comunicació, i l'Alien Staff o bàcul alienígena (1992-1993), un estri que dóna a l'immigrant l'oportunitat d'explicar la seva història i adreçar-se directament al passavolant, que és atret per la forma simbòlica de l'objecte.

Amb If you see something... , Krzysztof Wodiczko continua la reflexió iniciada fa temps sobre la marginalització i el temor perpetu de la societat a «l'estranger», i focalitza l'interès, en aquest cas, en la defensa de les llibertats individuals.

A part el títol de la instal·lació, If you see something... , també és el missatge repetitiu que es retransmet pels altaveus del metro de Nova York: «Si veus alguna cosa... digues-ho... no t'ho guardis per a tu...». Aquest punyent missatge recorda als passatgers que vivim en el món posterior a l'11-S. De manera hipòcrita, en aquesta frase s'omet la paraula sospitós. El sentit real de la frase, sobreentès, és «Si veus alguna cosa sospitosa, digues-ho...». Fingint no voler alarmar, el missatge resulta encara més alarmant, i potser aquest és l'objectiu. D'aquesta manera, l'espai públic es transforma en espai de sospita on tot pot suscitar temor o desconfiança.

Darrere quatre finestrals de vidres translúcids projectats, diversos personatges intercanvien històries personals que posen de manifest colpidors testimonis d'abús de poder. En una de les finestres, un jove parla de la seva desesperació per un inacabable procés de deportació que el manté allunyat de la seva família des de fa cinc anys; en una altra, una dona, amb accent europeu, explica que el seu marit, libanès, ha estat retornat al seu país d'origen, i ha hagut d'abandonar el seu matrimoni a causa del constant assetjament al qual ha estat sotmès; a la tercera finestra, un personatge, que es defineix a si mateix com a catòlic, proclama «Ells et despullen quan vas a la presó però no poden despullar-te de la teva Fe», en un cert moment, en un gest desesperat per fer-se entendre, sosté un diari contra la finestra.

Les persones d'aquestes tres escenes tenen com a ineficaços interlocutors uns personatges que podrien representar ser advocats. La quarta escena mostra un home de genolls, inclinat, com si resés, de cara a l'est, les sabates al seu costat; després l'escena canvia i apareixen uns netejadors de vidres. No hi ha violència explícita enlloc, però sí una humiliació infinita, una frustració i una creixent pèrdua d'esperança, tot reforçat per la foscor de l'espai. Les finestres, altes, estretes i elegants, impregnades d'una freda llum blanca, poden evocar un espai eclesiàstic, localització encertada si considerem les constants interferències entre fe i política.