El que és comú, crisi i subjectivitat Grup de lectura del text "Declaration" de Hardt i Negri

Un plantejament clau de Declaration és la idea de la crisi com a fàbrica de producció de subjectivitats "sotmeses". En aquest sentit, s'entén que la pobresa s'ha instal·lat entre els endeutats, mediatitzats, representats i securititzats. En un context marcat per la solitud, la fragmentació, la culpa, el control social, el deute i un sistema (pseudo)democràtic, i amb un bipartidisme altament corrupte i parasitari, hi ha un bloqueig en la capacitat d'actuar en comú.

La Declaration és del 2011, any en què els endeutats, mediatitzats, securititzats i representats del món es van aixecar en diverses insurreccions que van servir per declarar l'obsolescència dels règims dictatorials i dels sistemes democràtics que regeixen la fase actual del capitalisme financer. El desig de democràcia és a la base de les formes expressives d' Occupy, el 15M i les revoltes àrabs, alçaments tots ells moguts per un clar i precís "no ens representen", que es declina de manera diferent segons el context. Tots s'oposen a una mena d'Antic Règim –democràtic només en aparença– governat per les forces del que s'ha anomenat "l'1%" o "dictadura financera".

El llibre consta de tres parts i un epíleg. La primera part, "Figuras subjetives de la crisis", defineix la crisi com una fàbrica de producció de subjectivitat de la qual emergeixen els grups sotmesos citats. D'alguna manera, les insurreccions posen a sobre de la taula el desacatament col·lectiu davant del espoli d'una força social que la hiperfragmentació i les regles del context històric actual no fan més que bloquejar. Davant de la subjectivitat sotmesa, les resistències creatives activen el repte de transformar el deute en vincle, la representació en autoorganització, la mediatització en producció descentralitzada de debò i la securització ‒és a dir, la vigilància i repressió extremes‒ en formes de contralegislació, protecció i gestió de l'espai públic des de baix. En aquest sentit, el context de l'Estat espanyol és particularment ric en exemples.

La segona part, "Rebelión contra la crisis", tracta d' imaginar les institucions del que és comú a partir de lluites que s'han produït, en alguns casos, abans del 15M i, a partir de debats intel·lectuals que se centren en la necessitat d'integrar i permetre la participació vinculant dels ciutadans en la presa de decisions. L'aigua, l'educació i els bancs podrien ser pensats com a béns la propietat dels quals residís en la població i no en l'Estat. Això comportaria una gestió en què, per conservar l'aigua, accedir a tots els nivells educatius i planificar la distribució de la riquesa, caldria comptar amb la intel·ligència col·lectiva. Una indefinició creixent entre el que és públic i el que és privat ha fet néixer nous models d'institucions col·lectives que es poden trobar, per exemple, en els debats i les pràctiques de les marees ciutadanes d'educació i sanitat, i en miríades de grups socials que globalment es replantegen el model democràtic actual.

El tercer capítol, "Construir el común", aborda la idea de les revoltes del 2011 com a prefiguració d'un poder constituent articulador de noves funcions legislatives, executives i judicials de la col·lectivitat. Llevat dels casos en què sigui estrictament necessari mantenir-lo, prescindir del marc estatal sembla un horitzó possible en un termini no determinat, sense que el llibre arribi a proposar estratègies, tàctiques o millores a les múltiples formes d'organització política nascudes el 2011. Declaration introdueix una sèrie de preguntes: ¿Com ha de funcionar la producció normativa en un context en què es mana obeint?, ¿com es poden obtenir planificacions participades en tots els aspectes relatius a la democràcia, a la riquesa i a la sostenibilitat?, ¿qui ha d'interpretar en última instància la Constitució?, ¿com ha de funcionar un sistema judicial autènticament democràtic?

Finalment, l'epíleg, "Lo que viene es el acontecimiento comunero", aporta llum sobre la figura del comuner o comunera. Així com el forner fa pa, la teixidora teixeix o el cultivador cultiva, el comuner o comuner "comunitza", és a dir, treballa per a la cosa comuna (i no només treballa). A banda de repensar la democràcia, en els termes exposats fins ara, "comunitzar" també consisteix a preparar-se per a un esdeveniment inesperat. En qualsevol moment, a causa de la força destituent dels moviments o a una fallada d'un sistema amb tendències suïcides, la conjuntura pot oferir possibilitats per a una transformació sistèmica que ja s'està gestant i que es pot accelerar.