La utopia és possible. ICSID. Eivissa, 1971

Paral·lelament es van organitzar una sèrie d’esdeveniments que vinculaven el disseny amb altres llenguatges. Un dels més destacats va ser l’Instant City, un projecte que s’inscrivia en les recerques sobre les possibilitats que oferien nous materials com els plàstics i el seu ús en inflables. Si bé inicialment aquests materials s’havien aplicat a finalitats militars, als anys seixanta s’adapten a la vida quotidiana i al lleure. Grups com Archigram i Haus-Rucker-Co, o arquitectes com Frei Otto i Hans Walter Müller en són bons exemples. L’Instant City es va crear per facilitar allotjament als estudiants que assistien al congrés. Carlos Ferrater i Fernando Bendito, llavors estudiants d’arquitectura, es van constituir en el Comitè Ad Hoc i van redactar, amb Lluís Racionero, el Manifest de l’Instant City. El manifest, al qual es va donar una àmplia difusió internacional, feia una crida a la participació per construir una ciutat que es basaria en el treball com a vehicle de comunicació. José Miguel de Prada Poole, professor a la Universidad Politécnica de Madrid i especialista en arquitectures inflables, va proporcionar els coneixements tècnics per fer possible el projecte: una ciutat de plàstic, efímera, basada en un sistema constructiu simple de fi gures geomètriques senzilles. Cilindres i esferes que s’interconnectaven i podien créixer segons les necessitats. La tecnologia es convertia en un instrument alliberador, a l’abast de qualsevol persona no experta. L’Instant City rebutjava ideològicament la ciutat com a espai que condiciona el comportament dels seus habitants. Alhora reivindicava el treball col·lectiu indissociable del lleure, com una manera de crear noves formes de convivència fonamentades en la creativitat.

El sopar d’inauguració del congrés va consistir en un cerimonial multicolor organitzat pels artistes Miralda, Jaume Xifra i Dorothée Selz, amb la col·laboració de Carles Santos al capdavant d’una orquestra. Els Cerimonials consistien en festes rituals en les quals l’attrezzo i el menjar de color tenien un paper protagonista i transgressor, que volia trencar la rigidesa de les convencions socialment establertes. Artistes i públic es confonien en la fi gura dels participants. Muntadas i Gonzalo Mezza van crear el Vacuflex-3, una escultura mòbil feta amb un tub de plàstic de color verd d’ús industrial de més de 150 metres de longitud. La intervenció interactiva consistia en l’experiència del trasllat manual del tub per diverses zones al voltant de la cala. La peça es va convertir en un objecte lúdic, que permetia modelar espontàniament formes diverses, crear inscripcions de paraules sobre la sorra o a l’aigua: l’art podia ser un joc. Josep Ponsatí va muntar sobre la cala de Sant Miquel una gran escultura mòbil inflable, feta amb grans globus de plàstic blanc, que va arribar a tenir uns quaranta metres de longitud. Les formes orgàniques eren variables, ja que estaven en constant moviment. Era una altra manera de fer art.

El congrés de l’ICSID a Eivissa va ser una experiència que va eixamplar el relat de les pràctiques experimentals dels anys setanta a Catalunya cap a l’arquitectura i el disseny. El congrés va donar veu a la diversitat de tendències i plantejaments generacionals en l’àmbit del disseny, que ja s’havien evidenciat a la dècada anterior amb l’escissió de l’escola Elisava i la creació d’Eina, que prioritzaven, respectivament, una visió més adreçada a la indústria i una concepció més humanística associada a l’art. Les activitats paral·leles, especialment l’Instant City, van tenir una gran resposta participativa, que es combinava amb el do it yourself del congrés. L’ICSID d’Eivissa va ser una experiència de socialització, un exemple de com l’energia del treball en comú, la vitalitat, la refl exió intel·lectual i el lleure es poden posar al servei de projectes de diàleg; i com poden generar propostes imaginatives que estructurin nous models de comportament. Tal com va afirmar Prada Poole parlant del’Instant City, l’ICSID d’Eivissa va ser la constatació que “la utopia és possible”.

Inauguració: 20 de juny de 2012. Comissaris: Daniel Giralt-Miracle i Teresa Grandas. Organització i producció: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Itineràncies

23 MARÇ – 21 AGO. 2013 Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE)