José Antonio Hernández-Díez. No tinc por de cap mal

L’obra d’Hernández-Díez sembla secundar i alhora sotmetre a un qüestionament perpetu la idea que, a l’Amèrica Llatina, l’empenta racionalista i científica de la Il·lustració no va trencar el progrés del Barroc cap a la modernitat. Al llarg dels últims trenta anys, veiem com el seu art sincrètic forceja amb la superstició, la moralitat i la religió, mentre es mostra fascinat per l’ètica i la tecnologia. Els seus treballs tracten tant de la desigualtat social, la violència i l’agitació com de la cosmètica i els béns de consum, i inclouen objectes domèstics i quotidians al costat d’altres provinents de la cultura urbana o del camp dels esports. Hernández-Díez sembla confirmar amb la seva obra la teoria que la discontinuïtat és més probable que la continuïtat. En comptes d’una ortodòxia intrínseca, hi descobrim una inacabable seqüència d’invencions visuals i iconogràfiques, com si cada peça estigués dissenyada per articular unes circumstàncies culturals, personals i històriques específiques. Les seves obres negocien amb la creació artística com una pràctica carregada amb el pes de l’opacitat, la veneració i la mortalitat, però també aposten per una cultura viva que es reanima contínuament.

A més del repte de retornar a la vida aquestes obres històriques, No tinc por de cap mal presenta un nou projecte d’Hernández-Díez que cal entendre com un eco conceptual. Aquesta nova sèrie comprèn un estudi iconogràfic de filaments de bombetes, no sols com un afegit al tema de la revelació elèctrica i la visibilitat que tracten les seves obres, sinó també com un desafiament a plantejar-se què batega sota les grans metàfores de la llum.