Escrit en el vent

Exposició organitzada pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i coproduïda amb l’Stedelijk Museum d’Amsterdam Catàleg Escrit en el vent. Lawrence Weiner dibuixos. Barcelona: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), 2013

L’art de la segona meitat del segle XX ençà no seria el mateix sense la contribució, fonamental, de Lawrence Weiner. Aquest artista americà fortament vinculat a Europa ha contribuït com pocs a ampliar la noció de l’art tal com l’entenem avui. Les seves obres han educat la nostra mirada i ens han ensenyat a deslligar l’obra d’art del seu suport físic, i a desvincular qualitats físiques de qualitats estètiques.

L’any 1960 Weiner va utilitzar dinamita en un parc de Califòrnia per crear escultures per sostracció. El 1964, el públic novaiorquès que assistia a una exposició de l’artista es va trobar confrontat amb el fet d’haver de decidir sobre l’estat final de les obres presentades. L’any 1968, Weiner va instal·lar una quadrícula d’estaques fixades al terra i unides per cordes al Windham College, a Putney, a l’estat de Vermont. Quan els estudiants van haver de tallar les cordes per accedir al campus, es va adonar que hauria pogut comunicar la mateixa experiència sense necessitat de materialitzar-la. Aquell mateix any, l’artista feia pública una coneguda declaració d’intencions que ha regit el seu treball fins avui i que ha marcat un abans i un després en la història de l’art contemporani:

1. L’artista pot construir l’obra.
2. L’obra pot ser fabricada.
3. L’obra no té per què ser construïda.
Tenint cada una el mateix valor i sent coherents amb la intenció de l’artista, recau en el receptor de l’obra decidir-ne la condició en el moment de rebre-la.

Des d’aquell moment, Weiner ha utilitzat el llenguatge com a material de creació artística i ha demanat sempre un paper actiu al receptor. Un cop desvinculada de la seva aparença i la seva condició física, l’obra d’art existeix en la mesura que és formulada lingüísticament i habitada per l’espectador. Amb aquests pressupòsits, Weiner ha fet del llenguatge l’element central de la seva producció: un llenguatge precís que l’artista selecciona amb meticulositat i entén en la seva forma més objectiva. Weiner esculpeix amb paraules. Un dels seus treballs més significatius, ALGUNS OBJECTES DE DESIG (2004), ocupa la paret central de l’atri de l’edifici del MACBA de forma permanent des del 2009 com a part de la col·lecció del Museu. Aquesta gran “equació matemàtica” posa l’accent en la relació entre les persones i els diferents tipus d’objectes que hi ha en el món.

Quan dibuixar és pensar

L’exposició ressegueix la producció en paper de Weiner de manera exhaustiva i se centra en el dibuix com a element articulador. Un mitjà que, si bé és estructural, fins avui no ha tingut encara un estudi específic. Des del començament i durant cinc dècades, la fidelitat de Weiner al dibuix s’ha mantingut inalterada. El seu corpus de treball en paper és
extensíssim, així com la diversitat de formats. Paper cal·ligràfic, plànols de ciutats, embolcalls de tabac o fulls de diari, entre d’altres suports, han estat utilitzats com a material de treball en una pràctica de dibuix quasi compulsiva.

L’exposició agrupa els dibuixos en dues categories: les sèries que conformen una història en si mateixes o ens parlen de les obsessions de l’artista, i els materials, a vegades incomplets i fragmentats, que puntualitzen i delimiten aquestes històries. Es tracta de notes i pensaments aïllats en forma de dibuix que ajuden a donar sentit a les sèries. Tot i que es renuncia a un relat cronològic, el conjunt exposat permet resseguir la totalitat de la trajectòria de Weiner a través d’aquest exercici de pensament que és el dibuix. Si en els primers anys, quan l’artista pinta sobre teles retallades i assaja diferents automatismes, ja utilitza la pràctica del dibuix, després del gir lingüístic del 1968, aquesta es veu reforçada i l’escriptura n’esdevé una part. I és que Weiner no entén el dibuix en termes espacials o de delineació; l’artista l’associa a l’articulació del pensament. Dibuixar i pensar es produeixen en una mateixa superfície.

Com totes les seves obres, també els dibuixos li serveixen com una forma directa d’interacció. Si bé els gestos del dibuix apel·len a la mateixa superfície i als traços que la componen, remeten també a la nostra capacitat de visió i de diàleg. Atenent a la voluntat de l’artista i al seu desig d’immediatesa entre obra i receptor, l’exposició renuncia als textos de paret i deixa que siguin els mateixos dibuixos que facin de fil conductor. És així com els gestos salten a les parets, prenen el museu i converteixen la instal·lació en un nou text. De la mà dels dibuixos de Weiner, la conversa entre obra i receptor es converteix en un fet quasi físic.

Entre el material exposat, es presenten per primera vegada els quaderns de notes de l’artista, origen i base de tota la seva producció. Aquests quaderns mostren els pensaments inicials, les primeres idees que es van transformant fins a convertir-se en nota i, sovint, en obra. El gest com a llenguatge i el dibuix com a pensament estructuren aquesta trajectòria per l’obra en paper de qui ha convertit l’experiència de la paraula en una experiència de la mirada.

Itineràncies

21 SET. 2013 – 05 GEN. 2014 Stedelijk Museum, Àmsterdam
08 MARÇ – 30 JUNY 2013 Sales del museu