[contra]panorama és la segona edició del projecte triennal Panorama. Es planteja com un exercici estès que interpreta literalment el títol del projecte per qüestionar tant la rellevància del format triennal com la capacitat d’oferir una imatge panoràmica de l’ara.
Hi ha un cert optimisme desesperat en els intents repetits de les triennals i biennals per definir el present i plantar la bandera en el futur. En certa manera, sempre arriben tard a la cita. La temporalitat accelerada amb què el sistema de l’art adopta i dona per esgotats els temes d’interès no fa sinó incrementar aquesta sensació que tot es fa vell molt de pressa.Ara que el futur ha deixat de ser el repositori de totes les promeses incomplertes de la modernitat per esdevenir font d’ansietats planetàries, quin sentit té continuar organitzant biennals? Quina legitimitat li queda al museu com a institució que organitza i fa llegible el que és modern?
El que va començar com un Pròleges torna ara un Epíleg, una sèrie d’afegits. Aquesta nova presentació de [contra]panorama aplega cinc treballs produïts expressament per al projecte que s’aniran desplegant a l’espai de manera transicional. L’exposició obrirà amb les obres de Julia Montilla, Nicolas Malevé i Jara Rocha; una convivència de treballs en construcció que mantindran en tot moment les portes de les sales d’exposicions obertes, i operaran en relació amb les accions d’entrezones, amb Albert Gironès, Eva Paià i Marina Ribot; i finalment donaran pas (i cediran espai) a Montserrat Moliner i Elena Blesa Cábez en col·laboració amb Violeta Mayoral. Tots aquests projectes tenen en comú el gest de desnaturalitzar l’espai del museu, cridant l’atenció sobre els protocols, les condicions de treball, les normes i les infraestructures sobre les quals es construeix el marc museístic. D’aquesta manera, no només es visibilitza el treball de manteniment continu, però gairebé sempre invisible, necessari per sostenir la institució i lis agents que la conformen, sinó que s’insinuen possibilitats per a un exercici de desmantellament que s’obri a altres formes d’imaginació institucional.
Elena Blesa Cábez, en col·laboració amb Violeta Mayoral, Interval, 2024
Elena Blesa Cábez, en col·laboració amb Violeta Mayoral, Interval, 2024
Situació d’escolta i documentació en línea
Aquest encàrrec a Elena Blesa Cábez aplega, sense jerarquies, la seva pràctica artística com a investigadora i educadora, i alhora enceta una reflexió crítica i fèrtil sobre el paper de l’educació i la mediació als museus. En el transcurs del projecte, Elena Blesa Cábez ha decidit treballar amb l’artista Violeta Mayoral per tal de poder donar forma a la seva recerca a les sales del museu. D’aquest gir de posicions que fa l’Elena amb el seu encàrrec, en neixen multitud de preguntes i desplaçaments sobre els encaixos i les relacions entre les diferents pràctiques i maneres d’habitar el museu. Tenint això en compte, l’obra es desplega mitjançant una proposta sonora i la mediació de la proposta a les sales, i ens fa prendre consciència sobre l’atenció i l’escolta. D’aquesta manera, la mediació es revela com a indissociable del diàleg i de la interdependència.
Albert Gironès, Eva Paià, Marina Ribot. entrezones, 2024–2025
Albert Gironès, Eva Paià, Marina Ribot. entrezones, 2024–2025
Procés de treball viu, obert, espai de trobada i publicació entrezones és un encàrrec insòlit dins d’una institució artística. Un espai de tempteig marcat per un diàleg continuat amb allò que està succeint al museu. Aquesta proposta sorgeix del desig de cercar i d’activar espais de trobada entre les diferents agents i els múltiples relats que integren [contra]panorama, fent visibles aquelles converses i sinergies que es generen durant els processos d’investigació artística, però que sovint queden al marge del format expositiu. Com fem visible el que passa dins dels processos interns?
Nicolas Malevé i Jara Rocha, Altes latències, 2024
Nicolas Malevé i Jara Rocha, Altes latències, 2024
Diagrames, programa públic i sèrie de pòdcasts
En el projecte transdisciplinari Altes latències, de l’artista visual i programador Nicolas Malevé i l’investigadori militant Jara Rocha, les infraestructures i dependències sociotècniques del museu operen com a cas d’estudi. Per això, s’han autoinstituït com un departament efímer al museu: el Departament d’Estudis de la Presència. Des d’aquest espai, i sempre en conversa amb diferents equips del MACBA, proposen tres zones d’interès per pensar amb i des de les operacions logístiques digitals.
Montserrat Moliner, Producció de valor. Anys treballats ≠ Anys cotitzats, 2024
Montserrat Moliner, Producció de valor. Anys treballats ≠ Anys cotitzats, 2024
Instal·lació
La idea que recorre aquest treball és mostrar que exercim un ofici en què els nostres sistemes de protecció existents no garanteixen unes cures bàsiques quan arribem a l’edat de jubilació. Moltes artistes no poden cotitzar regularment, ja que no poden fer front al pagament de les quotes d’autònoms i es troben sense pensions dignes. No som una excepció; això és propi de les professions no regulades i que depenen d’una aleatorietat extrema en la demanda, en què vas improvisant com pots mentre fas tota mena d’activitats complementàries en funció de la disciplina o àmbit escollit. La majoria d’artistes que volen viure de la seva feina tenen una economia precària, llevat que puguin viure de rendes, és a dir, que tinguin assegurat un suport econòmic.
Julia Montilla, Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural, 2024
Julia Montilla, Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural, 2024
Instal·lació
Julia Montilla ens presenta Esperits sorollosos agitant eines per reclamar que el servei de neteja és treball estructural, una instal·lació on es pregunta sobre la visibilitat d’unes treballadores que habiten permanentment el museu però que passen habitualment inadvertides en el seu horari d’obertura. Una pauta que propicia una desconnexió amb la necessitat i el valor de les seves tasques i coneixements.
[contra]panorama, la 2a edició de Panorama, un projecte triennal iniciat pel MACBA el 2021, manté la intenció original d’«aprofundir en la col·laboració i el diàleg amb artistes i agents culturals del nostre context», però ho fa mitjançant un exercici que es desenvolupa al llarg d’un any i que adopta literalment el títol del projecte per qüestionar tant la rellevància del format triennal (o biennal) com la seva capacitat per oferir una imatge panoràmica del present.