
Exposició
22.05.2025
Coco Fusco. He après a nedar en sec
Sota el títol, He après a nedar en sec, primera frase del poètic microrelat “Natació” que l’escriptor cubà Virgílio Piñera va escriure el 1957, s’articula una exposició, el nucli central de la qual són la paraula, l’ús simbòlic del silenci i, la inversió de llengua i llenguatge en una confrontació històrica —i del present—, entre l’expressió artística i el poder. Un lloc crític aquí l’ocupa la poesia i la literatura cubana.
Les vides i els imaginaris de creadors dissidents com els poetes Piñera, Maria Elena Cruz Varela, Heberto Padilla, Néstor Díaz de Villegas, entre d’altres, però també artistes com Luis Manuel Otero Alcántara o el músic Maykel Osorbo, que van patir o pateixen la repressió del règim, entreteixint un recorregut audiovisual, performatiu i documental, en què la Cuba postrevolucionària, se’ns presenta en una complexa articulació de nocions com revolució o pàtria.
Cuba és central en el projecte, com també ho és Estats Units, les seves polítiques migratòries, l’auge de la dreta i la seva insistència d’una mono cultura estructural. Una miríada de documentació, projectes curatorials, efímeres i objectes de les seves performances, quedarà reflectida en les seves investigacions, algunes capturades en publicacions com English is Broken Here (1995) i Dangerous Moves: Performance and Politics in Cuba (2015), o en exitoses exposicions com Only Skin Deep. Changing Visions of the American Self (2004 – 2003).
Explica l’artista Coco Fusco que, en el transcurs dels dos anys en què Guillermo Gómez-Peña i ella van representar la performance The Couple in the Cage: Two Undiscovered Amerindians Visit the West [Parella en una gàbia. Dos Amerindis sense descobrir visiten occident], es van trobar amb dues respostes molt específiques a aquesta encarnació de dos ficticis oriünds de l’illa de Guatinau. D’una banda, hi havia el públic majoritari que va creure que els Guatianus eren reals i, de l’altra, l’actitud d’intel·lectuals, artistes i agents culturals, que s’empenyien a discutir les implicacions morals de l’obra en comptes de l’obra en si. El que se suposava era un comentari satíric a conceptes com l’exotisme o el primitivisme, es va convertir al temps en un exercici revelador del rol de les institucions culturals i la condició d’espectador; de la capacitat del museu –o del fet expositiu— com a generador de la noció de l’alteritat, ja fos mitjançant el re-enacment dels infames zoos humans, o en la formulació d’una estètica canonitzada que poc marge oferia a altres experiències artístiques que ja aleshores es generaven en l’abans anomenada perifèria de l’art.
Revertir el marc de representació institucional, retornar la mirada a l’ altre, qüestionar les històries colonials i els processos culturals i científics que, derivats d’ aquestes, han construït formes d’ identitat monolítiques i que encara observen la diferència cultural amb cert escepticisme. Això són alguns dels aspectes que, des dels anys 80, articulen tant l’ obra com l’ activisme i la crítica institucional de Fusco, que desmitificava ja aleshores la multiculturalitat de la institució art i el marc de significació sistemàtica que la definia. La seva trajectòria s’expandeix entre la performance i el videoart; la pedagogia, la crítica i la teoria de l’art; a més d’un incessant qüestionament i investigació al voltant dels sistemes de poder que travessa tant la seva pràctica artística, com curatorial, des del principi de la seva carrera.
comissariada per
Dyangani Ose va ser comissària de la vuitena Biennal Internacional d’Art Contemporani de Göteborg (GIBCA 2015) i conservadora d’art internacional a la Tate Modern (2011-2014). Anteriorment, va ser curadora d’art contemporani al Centro Atlántico de Arte Moderno i al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, i directora artística dels Rencontres Picha – Lubumbashi Biennial (2013). Els seus projectes curatorials, de caire multidisciplinari, plantegen una reflexió crítica sobre la narració de la història com a experiència col·lectiva, la intervenció en l’espai públic i la recuperació de narratives i epistemologies no occidentals. Entre d’altres, inclouen: A Story Within A Story… (2015), Ibrahim El-Salahi: A Visionary Modernist (2013), Across the Board (2012–2014), Carrie Mae Weems: Social Studies (2010), Arte invisible (2009, 2010), i Olvida quien soy/Erase Me From Who I Am (2006).
Com a especialista en art africà contemporani, ha impartit seminaris i ha participat en cicles de conferències vinculats a la producció artística i la cultura contemporània africanes. És candidata doctoral en Història de l’Art i Estudis Visuals a la Cornell University de Nova York, té un Diploma d’Estudis Avançats en Història i Teoria de l’Arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya i és Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona. Recentment, ha estat professora convidada a la Càtedra d’Estudis Catalans promoguda per l’Institut Ramon Llull i el Center for European and Mediterranean Studies (CEMS) de la New York University.