Arxiu universal
Aquesta exposició analitza la noció de document en la història de la fotografia a partir de l’estudi i l’escenificació d’alguns debats sobre el gènere al llarg del segle xx. Amb l’objectiu de valorar diverses hipòtesis sobre els significats i els mecanismes del documental, traça un recorregut històric que arrenca amb l’inici de l’hegemonia de la fotografia a la premsa il·lustrada, al primer terç del segle xx, i arriba fins a la suposada crisi del realisme fotogràfic a l’era digital, a la fi del segle. L’exposició, però, no pretén ser una història del gènere ni esgotar les seves possibles definicions, sinó que intenta estudiar com el document fotogràfic s’ha constituït –sempre d’una manera ambivalent i polèmica– en determinats contextos històrics.
D’ençà que John Grierson, fundador del moviment documental britànic a la fi dels anys vint, definís el documental com el «tractament creatiu de l’actualitat», aquest gènere va esdevenir el nucli dels discursos sobre el realisme en la fotografia i el cinema. Això no obstant, els conceptes de document i documental han adquirit significats canviants al llarg del segle XX. La complexitat de la seva definició deriva del fet que aquests conceptes s’inscriuen en la filosofia del positivisme, subjacent al saber científic occidental, i s’imbriquen en diversos camps discursius a més de l’artístic, com el de les ciències socials i naturals, el dret i la historiografia.
L’exposició s’organitza en dues grans parts que se subdivideixen en diversos àmbits. La primera part planteja alguns dels principals debats sobre el document fotogràfic en el període modern, aproximadament del 1850 al 1980. La segona part situa aquest debat en la trajectòria històrica de Barcelona, entesa com un cas específic d’estudi.
La condició del document i la utopia fotogràfica moderna
El punt d’arrencada de l’exposició, Polítiques de la víctima, mostra l’aparició del discurs documental en la fotografia i el cinema, vinculat a la representació de les classes populars. El treball de Lewis Hine per al National Child Labor Committee, iniciat el 1907, es pot considerar el precursor d’un tipus de documental artisticopolític, de caire reformista, que neix com a gènere de denúncia. En aquest sentit, el gènere es constitueix històricament per representar els més desfavorits i instaura una «tradició de la víctima». La seva màxima difusió es produirà a través de les revistes il·lustrades que proliferen al llarg dels anys trenta i que conformen l’espai fotogràfic públic per excel·lència fins als anys cinquanta. Les imatges de Hine estableixen les bases del documental reformista, promogut des de l’Estat, que culmina el 1935 amb el gran projecte de la Farm Security Administration sobre els efectes de la depressió econòmica en el món agrícola del sud-est dels Estats Units. Aquest projecte, en el qual van participar fotògrafs com Walker Evans, Dorothea Lange, Ben Shahn, Arthur Rothstein i Russell Lee, es va convertir en la gran construcció visual de les polítiques del New Deal.
Enfront del documental reformista, a la segona meitat dels anys vint prolifera un moviment fotogràfic documental vinculat al moviment internacional dels treballadors que sorgeix arran de la Tercera Internacional Comunista. S’origina en els paradigmes fotogràfics i els debats sobre el realisme, el reportatge i la factografia en l’escena soviètica, que protagonitzen fotògrafs i crítics com Aleksandr Rodtxenko, Serguei Tretiakov i Boris Kuixner. A partir dels pressupòsits revolucionaris, aquest moviment promou un ús de la imatge i l’autorepresentació dels treballadors com a forma d’emancipació i d’apropiació dels mitjans de (re)producció. Així doncs, es fomenta la documentació de la vida quotidiana dels treballadors i de la vida a les fàbriques. Un dels seus exemples paradigmàtics és el clàssic reportatge d’Arkady Shaikhet i Max Alpert, Un dia a la vida d’una família de classe treballadora a Moscou (1931).
El segon àmbit, Espais fotogràfics públics, traça la trajectòria de les exposicions dissenyades a partir d’una concepció «expandida» de l’espai basada en l’ús de la fotografia. Les exposicions fotogràfiques dissenyades per El Lissitzky entre el 1928 i el 1930 van establir un nou model sorgit de les ruptures epistemològiques i les nocions d’una «nova visió» de l’era de la revolució soviètica. Aquest paradigma s’estendrà a Europa occidental a través dels dissenyadors i arquitectes de la Bauhaus i serà absorbit per l’estètica totalitària dels nous règims feixistes d’Itàlia i Alemanya als anys trenta. La seva arribada als Estats Units de la mà de Herbert Bayer, en el context propagandístic de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda, es reflectirà en diverses exposicions del MOMA que culminen en The Family of Man, del 1955. D’aquesta manera es dibuixa la trajectòria d’un espai arquitectonicofotogràfic utòpic, que comporta un nou tipus d’espectador, des de la Rússia revolucionària fins a l’Amèrica de la Guerra Freda.
En tercer lloc, l’exposició explora la noció de la fotografia com a eina per a les ciències socials i per a la creació d’arxius d’imatges en projectes històrics. Des de la Mission Héliographique del 1851 fins a la Mission de la DATAR de la dècada de 1980, aquestes campanyes o missions fotogràfiques suposen la formalització del que podem entendre com el projecte o la utopia de la fotografia en la cultura moderna: la traducció de la infinita varietat del món a un ordre racional a través de l’arxiu. Així es constitueix un fons d’imatges classificades i accessibles universalment.
Dins d’aquest àmbit, s’aprofundeix en diversos casos concrets. El primer tracta de la indissociable relació entre l’antropologia i el documental, que queda reflectida en els llibres pioners de Margaret Mead i Gregory Bateson, el projecte britànic Mass Observation, les imatges rurals de les Misiones Pedagógicas o els tipus d’Ortiz-Echagüe a Espanya.
El segon cas relaciona les missions fotogràfiques amb l’inventari patrimonial, el paisatge i la contribució als discursos sobre els Estats nació, sobretot a França i als Estats Units. S’hi inclouen, entre d’altres obres, algunes de les campanyes fotogràfiques clàssiques del segle xix, com la Mission Héliographique, les del paral·lel 40 a l’Oest americà i els viatges a l’Orient Mitjà de Frith, Du Camp o Salzmann.
Un tercer cas d’estudi se centra en el naixement i l’evolució de la noció de patrimoni urbà i la seva memòria històrica a partir dels treballs de Marville i Atget sobre el París de la segona meitat del segle xix, i també de la representació de la ciutat a la dècada de 1930, com a Changing New York de Berenice Abbott. Als anys setanta, la crítica a la noció de fotografia com a llenguatge universal marca un punt d’inflexió, representat en l’exposició New Topographics. Photographs of a Man-Altered Landscape del 1975. La fi d’aquesta utopia ve marcada pels debats sobre el document del primer postmodernisme, que mostren –en els treballs de Martha Rosler o Allan Sekula, entre d’altres– com el valor testimonial de la imatge documental ja no es produeix espontàniament i s’ha de redefinir mitjançant el text.
La construcció fotogràfica de Barcelona
La segona part de l’exposició se centra en les representacions fotogràfiques de Barcelona des de l’època de l’Exposició Universal del 1888 fins al Fòrum Universal de les Cultures 2004. La relació entre els models urbanístics i la seva correspondència amb la imatge de la ciutat planteja una hipòtesi sobre la representació fotogràfica com un espai de conflicte indissociable de les lluites per la ciutat. En aquest sentit, s’examina la tensió entre la construcció d’imatges oficials i de contraimatges.
Aquest àmbit arrenca amb les primeres imatges i àlbums de la ciutat, de les dècades del 1860 i 1870, que eclosionen amb l’Exposició Universal del 1888. A partir d’aquí es presenta un recorregut cronològic que comprèn les guies i els llibres apareguts amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929 i el sorgiment d’una construcció fotogràfica oficial moderna de la ciutat en la transició a la República; la nova avantguarda fotogràfica dels cinquanta i els seixanta fins a la transició; el nou documental topogràfic de final dels setanta i els vuitanta en relació amb la recuperació de la ciutat sota les institucions democràtiques; i, finalment, el període entre els Jocs Olímpics del 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures del 2004, en el context del pas a un model urbà postindustrial, en el qual la imatge adquireix una nova centralitat, tant en la gestió municipal com en el conflicte social.
2007. Imatges metropolitanes de la nova Barcelona
Accediu a la galeria d’imatges aquí.
L’exposició acaba amb la presentació dels encàrrecs fotogràfics realitzats al llarg del 2007 que configuren un diagnòstic de la ciutat actual i dels seus pols d’innovació per al segle xxi. Aquest projecte és una forma d’interpel·lació pública a través de l’apropiació del model de la missió o el survey fotogràfic, històricament patrocinat per òrgans governamentals. El survey neix amb la voluntat de construir la imatge de la ciutat emergent en una època de grans transformacions. A diferència dels anys cinquanta i seixanta, en el zenit d’un procés d’industrialització i d’expansió urbana, avui Barcelona manca d’una imatge forta que mostri els processos en curs i que proporcioni eines a les noves majories urbanes per entendre l’abast dels canvis, les oportunitats i els dilemes que es presenten, el que hi ha de nou i singular en el procés. En aquest sentit, encara no en tenim imatges i, per tant, no som capaços d’entendre el procés de desbordament del marc metropolità del segle xx. D’aquí sorgeix la necessitat de trobar un nou model i un nou projecte urbà.
El mètode de treball ha consistit a detectar els fenòmens que comporten una transformació en la trajectòria històrica de la ciutat, alhora que se’n reflecteixen les continuïtats. Defugint conscientment un plantejament topogràfic, la investigació s’ha centrat en tres grans eixos. Els treballs d’Ahlam Shibli, Marc Pataut, David Goldblatt i Allan Sekula documenten diversos aspectes sobre els canvis en les relacions entre economia, formes de treball i xarxes socials; al seu torn, Patrick Faigenbaum, Sandra Balsells i Jean-Louis Schoellkopf mostren la dimensió social dels agents econòmics de la ciutat. El segon dels eixos reflexiona sobre els canvis en les nocions de centre i perifèria amb els treballs de William Klein, Andrea Robbins i Max Becher, Gilles Saussier, Xavier Ribas, i Xavier Basiana i Ana Muller. Finalment, Andrea Robbins i Max Becher, Hans Peter Feldmann, Lothar Baumgarten i Manolo Laguillo s’ocupen, en els seus diversos encàrrecs, de la representació d’alguns llocs emblemàtics de la ciutat.
Al Centre d’Estudis i Documentació es presenten els materials utilitzats en l’el·laboració d’aquest projecte fotogràfic. Els continguts han sigut preparats pels estudiants del Programa d’estudis independets (PEI) i inclouen llibres, articles i audiovisuals de lliure consulta. Els materials estan organitzats seguint la mateixa estructura i lògica< del projecte fotogràfic i documenten conceptualment els diferents encàrrecs del projecte.
Direcció del projecte: Bartomeu Marí
Comissari: Jorge Ribalta
Concepte Survey 2007: Jorge Ribalta i Joan Roca
Producció: Exposició organitzada pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona i coproduïda amb el Museu Colecçâo Berardo-Arte Moderna e Contemporânea, Lisboa
Itineràncies
23 OCT. 2008 – 06 GEN. 2009 Sales del museu
09 MARÇ – 03 MAIG 2009 Museu Berardo de Lisboa