Antoni Tàpies
Exposició

Antoni Tàpies

Retrospectiva
Antoni Tàpies, Pintura ocre, 1959

L’obra d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923) ha tingut un paper fonamental en l’art i la cultura catalana de la segona meitat del segle XX. Però, tot i les nombroses exposicions i publicacions que se li han dedicat, el seu treball continua sent objecte d’interpretacions estereotipades que el vinculen al mite romàntic del creador de gest espontani, adscrit, en aquest cas, a un misticisme orientalista d’arrel simbolista.

Antoni Tàpies. Retrospectiva apostava per retornar el mite a la història. L’exposició es proposava rellegir l’obra de Tàpies partint de l’exploració de la seva naturalesa material: una matèria en continu estat de moviment i transformació, que remet al caràcter performatiu de l’acte pictòric i de la seva contemplació, alhora que evoca la condició caduca i fragmentada del subjecte contemporani.

Més d’un centenar d’obres –entre dibuixos, pintures i objectes-assemblatge– conformaven l’exposició, la més completa d’aquest artista que s’havia fet fins aleshores.

Vist amb la perspectiva que donen els anys, tal vegada podria dir que a mi em passa com a aquells escriptors que en el fons sempre escriuen el mateix llibre. Amb les possibles variacions que hagi pogut sofrir el meu treball al llarg de la meva dilatada carrera, considero tota la meva producció com una única obra.

Antoni Tàpies, 1995

Aquesta retrospectiva d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923) inclou més d’un centenar d’obres que daten des dels anys quaranta fins a l’actualitat, i proposa una exploració de la naturalesa material de l’obra de Tàpies com a principi fonamental per entendre’n la influència i la posició en la història de l’art contemporani. La trajectòria de Tàpies es caracteritza per la seva consistència i unitat, però al mateix temps reflecteix inflexions que responen a les oscil·lacions de diferents paradigmes estètics.

Tàpies és un artista situat a cavall entre dues situacions històriques i culturals diferents. Si bé per una banda els seus temes i obsessions, arrelats en elements quotidians i fins i tot de rebuig, són més propers a la generació que reaccionà contra l’expressionisme abstracte; per l’altra, els seus postulats estètics entronquen bàsicament amb els corrents existencialistes.

L’exposició s’inicia en els anys quaranta, amb una selecció de dibuixos i autoretrats en els quals ja s’aprecien els aspectes temàtics i la manera en què Tàpies utilitzaria els materials en la seva època de maduresa. Aquests motius –com els signes esotèrics i les cal·ligrafies autoreferencials, el paisatge, i l’ús ambigu del cos i la sexualitat– sorgeixen del contacte amb els diversos primitivismes, com l’art infantil o el dels malalts mentals; de les fotografies de graffitti de Brassaï, i també de la influència de l’obra surrealista de Joan Miró i Max Ernst, i de l’obra de Paul Klee.

En aquells anys de la seva vida, foren fonamentals per a Tàpies les lectures d’autors com Jean-Paul Sartre, Henri Lefebvre i Karl Jung, les teories científiques d’Einstein i Plank –que ofereixen una altra visió de la realitat–, els textos místics de Ramon Llull i de la filosofia oriental, que li fan entendre el seu treball com un acte de percepció del món, en el qual la matèria és inseparable de la imatge representada. La seva obra, propera als conceptes del baix i del sagrat expressats per Georges Bataille, exposa la preocupació per la matèria inert, la decadència, el cos fragmentat i l’element ritual.

A partir de 1954 Tàpies despulla la seva pintura de figuració aparent i treballa en les denominades pintures matèriques, caracteritzades per una composició ordenada i per superfícies de textures denses, en les quals predominen els ocres, grisos, marrons i que presenten un aspecte geològic o una aparença de tàpia. Aquestes obres suposen per a Tàpies el descobriment d’un nou llenguatge que li permet recrear un món en què l’objecte no pot existir separadament de la seva matèria i del subjecte. El fonamental en aquests “murs” no són els aspectes plàstics derivats de les qualitats de textura o els matisos de color, ni l’objecte representat, ni la grafia gargotejada. L’essencial són els elements intencionals amb el quals l’artista informa la matèria, les formes que aquesta adquireix, els signes en ella impresos, en obres com Blanc amb taques roges (1954) o Pintura núm. XXXV (1956). El que Tàpies pretén és que l’espectador percebi la pintura com un esdeveniment, com una matèria en estat de moviment i canvi constant.

Si bé Tàpies havia construït objectes des dels anys quaranta, com ara Capsa de cordills (1947) i Porta metàl·lica i violí (1956), no va ser fins a mitjan anys seixanta que els elements de la realitat exterior adquireixen un caràcter objectual més definit en les seves pintures. La figura humana va reaparèixer, però ho va fer representant l’home alienat, un antiheroi de postures abjectes, de cos fragmentat, com a Relleu gris sobre fusta (1965). Als anys setanta –moment de l’expansió de l’arte povera i de les manifestacions postminimalistes i conceptuals, així com d’un interès renovat per l’objecte induït pel neodadaisme– les obres de Tàpies van adoptar tres dimensions, tal com s’aprecia, per exemple, a Taula de despatx amb palla (1970), Cadira coberta (1970) i Fusta plegada i vas (1970); en aquestes obres també apareixen elements quotidians com ara sabatilles o matalassos, al costat de materials fràgils o caducs que remeten a elements autobiogràfics.

Aquesta utilització de materials humils va accentuant de manera gradual en l’obra de Tàpies una intenció social que expressa l’angoixa provocada per l’opressió de la societat de finals del franquisme, fet que s’observa a L’esperit català i 7 de novembre, totes dues obres de 1971. En paraules de l’artista: “La situació social i política del meu país sempre ha tingut una repercussió important en la meva obra. Crec que això té a veure amb el fet que la concepció de l’art per l’art no em resulta vàlida. He mantingut sempre una actitud utilitària respecte a l’art.” Aquesta utilitat social de l’art prové, per a Tàpies, de la possibilitat d’introspecció i de contemplació profunda que conté l’obra d’art. L’artista assumeix el paper del mag, que té la funció de recuperar el ritual i de retornar a l’obra d’art la seva capacitat modificadora de la consciència.

En les últimes dècades, l’obra d’Antoni Tàpies respon a la nova situació política i cultural de l’Espanya democràtica. Artista àmpliament reconegut, s’enfronta a la mateixa historiografia de la seva pintura, i utilitza formats grans i materials com el vernís, amb els quals tracta de tensar les constriccions pròpies d’aquest llenguatge descobert en les pintures matèriques. La utilització del vernís determina una composició més fluïda i asimètrica, amb predomini d’allò que és informe, del gest, la taca i la transparència, i va acompanyat d’un interès renovat en la seva pintura per las tradicions de l’art i de la cultura orientals. La transformació de la matèria, el pas del temps i la presència de la mort, tal com succeeix a Rèquiem (1995), sintetitzen una temàtica que s’ha mantingut constant des dels seus inicis.

Comissari: Manuel J. Borja-Villel
Co-Producció: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) – Ministerio de Asuntos Exteriores – Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX)

Itineràncies

04 JUNY – 19 SET. 2004 Patio Herreriano de Valladolid
26 NOV. 2004 – 15 FEB. 2005 Museo de Arte de Zapopán, Mèxic
29 MARÇ – 29 MAIG 2005 Hara Museum of Contemporary Art, Japó
30 SET. – 02 NOV. 2005 Singapore Art Museum

 

mostrar-ne més mostrar-ne menys
dates
18 de febrer 2004 – 9 de maig 2004
títol
Antoni Tàpies
artista
Antoni Tàpies
Barcelona
1923
Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) va iniciar els seus temptejos artístics a l’adolescència. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura el va impulsar a abandonar els estudis universitaris de Dret. A la dècada dels quaranta va començar a exposar les seves obres, de marcada personalitat, i conjuntament amb Joan Ponç, Joan Brossa i d’altres, va fundar la revista d’avantguarda Dau al Set (1948). Si bé la pintura de Tàpies mostrava la influència de Miró i Klee, aviat hi afegeix la iconografia, la temàtica màgica, les geometries i els estudis de color que desembocaran en la pintura matèrica. Arran de la Segona Guerra Mundial i del llançament de la bomba atòmica, que sotragueja els artistes de les dues bandes de l’Atlàntic, Antoni Tàpies comença a expressar un interès especial per la matèria, la terra, la pols, els àtoms i les partícules. Aquesta tendència es tradueix en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista, com sabates o mitjons, i en l’experimentació de noves tècniques. Amb teles de textura intensa i grans possibilitats expressives, a mitjans dels anys cinquanta, Tàpies assoleix el reconeixement internacional com un dels grans renovadors de l’informalisme. Les pintures matèriques formen una part substancial de l’obra de Tàpies, per a qui la matèria era també màgia, mimesi i alquímia. A banda de la seva activitat artística, que no concebia deslligada de la realitat vital, Antoni Tàpies va mantenir sempre un ferm compromís moral cap els esdeveniments polítics i socials. A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, la seva implicació contra el franquisme es va intensificar i les seves obres van adquirir un marcat caràcter de denúncia. També en aquesta època, coincidint amb l’eclosió de l’arte povera a Europa i el postminimalisme als Estats Units, Tàpies va accentuar el seu treball amb objectes incorporant-los al seu llenguatge. En els anys següents i fins al final de la seva vida, la cultura oriental va ser fonamental en la producció de l’artista, amb un èmfasi renovat en la matèria, en la identitat home-natura i en la negació de qualsevol dualisme. Les obres dels últims anys contenen una reflexió física i espiritual. Tàpies va ser un intel·lectual amb un gran bagatge lector i musical. Va dur a terme una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica amb llibres de bibliòfil i carpetes en col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mestres Quadreny, Mitscherlich, Paz, Saramago, Takiguchi, Ullán, Valente i Zambrano, entre d’altres. Paral·lelament a la seva activitat artística, Antoni Tàpies una desenvolupar una prolífica tasca d’escriptor. Entre les seves publicacions, destaquen: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999). L’any 1984, per promoure l’estudi de l’art contemporani i la seva difusió, Antoni Tàpies va crear la Fundació Antoni Tàpies, amb seu a l’antiga editorial Muntaner i Simón, al carrer Aragó de l’Eixample de Barcelona. L’obra de Tàpies s’ha exposat a les més destacades institucions internacionals i ha rebut múltiples guardons i reconeixements públics. Entre molts d’altres, s’ha exposat al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York (1962), a la Kunsthaus de Zuric (1962), a l’Institute of Contemporary Arts de Londres (1965), al Musée d’Art moderne de la Ville de Paris (1973), a la Neue Nationalgalerie de Berlín (1974), al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1990), a l’Institut Valencià d’Art Modern de València (1992), al Museum of Modern Art de Nova York (1992), al Jeu de Paume de París (1994) i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (2004).
llegir-ne més
Antoni Tàpies
1 artistes