Tony Cokes. Música, text, política

En els seus vídeos, Cokes explora i subverteix els discursos culturals i polítics incrustats en la música pop, l’electrònica, l’art, la televisió i el cinema. A través d’obres com Black Celebration (1998) i Fade to Black (1990), examina temes com la representació racial (la hipervisibilitat i invisibilitat simultània que afecta la subjectivitat negra) i el context del capitalisme tardà; amb paraules seves, «règims representacionals de la imatge i el so». Explora els límits del gènere documental, però també qüestiona la manera en què mirem les pel·lícules, el periodisme televisiu, els videoclips i la publicitat. Analitza la connexió entre visualització i mercantilització, i ho deconstrueix per posar en evidència les implicacions polítiques dels nostres plaers. 

Cokes aplega en la seva obra material textual teòric i popular; cita figures tan diverses com Paul Gilroy (una font essencial per a l’artista), Louis Althusser, Malcolm X, David Bowie, Public Enemy, Morrissey i Donald Trump, i les combina per confegir una crítica social i política del capitalisme. Entre els seus treballs més rellevants cal esmentar el projecte col·lectiu Black Male: Representations of Masculinity in Contemporary American Art (1994-1995, amb X-PRZ) i les seves sèries en procés Pop Manifestos (iniciada el 1997) i The Evil Series (iniciada el 2001).

Inventant un nou estil de «videoassaig» –es tracta, força literalment, d’assaigs en vídeo–, aquestes obres ofereixen una manera radicalment nova d’explicar històries, d’entendre les imatges i d’experimentar el so. Ens donen l’oportunitat d’observar la nostra resposta emocional davant d’aquests elements. En aquest sentit, el treball de Cokes ha estat caracteritzat com «idees amb les quals pots ballar». Cokes es considera un editor o mesclador, i treballa en col·laboració amb tècnics, músics, grups artístics i teòrics, etc., explorant el concepte de dub (doblar), ja sigui com a contingut (el gènere musical), ja sigui com a mètode. La seva pràctica s’alinea amb l’apropiació: sampleja, versiona i mescla, com un DJ. Ens obliga a reescoltar, remirar i repensar el flux d’informació que rebem a través de les pantalles, les pàgines i els espais públics i privats, a l’era de les notícies falses, la postveritat i els «fets alternatius».

Les seves obres aborden el minimal techno, el llegat cultural negre i la diàspora (a Mikrohaus… Mikrohaus, or the black atlantic?, 2006-2008); la cultura pop i els famosos (a Face Value, 2015); l’ús de la música com una forma de tortura durant la «guerra contra el terrorisme» sota l’administració Bush (The Evil Series); i, més recentment, la repercussió política d’Aretha Franklin i la seva participació en el moviment pels Drets Civils, des de la perspectiva del moviment Black Lives Matter. El MACBA mostrarà obres clau corresponents a aquests tres estadis de la producció de Cokes (al costat d’obres primerenques, vídeos monocroms i peces més recents), en una exposició audiovisual que dialogarà amb diversos espais a l’interior del museu.