al

Robert Frank (Zuric, 1924) és un dels fotògrafs contemporanis més influents de la segona meitat del segle XX. Per a l’exposició del MACBA es van seleccionar prop de 270 peces –entre fotografies, fotomuntatges, pel·lícules, vídeos i llibres d’artista– que posaven l’accent en el caràcter narratiu i seqüencial de la seva obra. La sensació d’aïllament pròpia de la instantaneïtat de la imatge fotogràfica sempre va frustrar les expectatives creatives de Robert Frank, que mirava “el món des d’un punt de vista cinematogràfic, però amb els ulls d’un poeta”, en paraules de Vicent Todolí, comissari de l’exposició.

Sèries fotogràfiques com les del Perú (1948), París (1949-1952), Londres (1951-1953), Gal·les (1953) i Detroit (1955), així com el mític llibre The Americans (1953) i pel·lícules com Pull My Daisy (1960) i Conversations in Vermont (1969), són una bona mostra d’aquest estil immediat, de caràcter seqüencial, que imprimeix poesia als fets i elements quotidians i es llança a l’experimentació formal per buscar-hi significats nous i inesperats.

Durant la dècada dels seixanta, Robert Frank va abandonar temporalment la fotografia i es va dedicar al cinema. L’exposició es va complementar amb un cicle de les seves pel·lícules, la majoria desconegudes al nostre país.

Robert Frank és un fotògraf contemporani amb una particular mirada sobre la vida quotidiana que va revolucionar el llenguatge fotogràfic de la postguerra i que ha qüestionat i reinventat contínuament al llarg de la seva trajectòria els límits de la imatge. Aquesta exposició mostra el viatge creatiu d’aquest artista des dels anys quaranta fins a l’actualitat, a través de més de dues-centes setanta obres, algunes d’elles mai exposades a Europa. S’hi recorre la seva trajectòria des de l’observació social de les seves primeres obres, fetes amb una càmera de mà, fins a la seva faceta com a cineasta, els treballs en vídeo, en Polaroid, els fotomuntatges i les últimes obres de fotografia digital.
Nascut a Suïssa, Robert Frank (Zuric, 1924) va créixer en un ambient de calma relativa durant el caos econòmic i polític de la Segona Guerra Mundial. Format durant l’auge de la nova fotografia –de la qual hereta una factura tècnica impecable i que l’inicia en la tradició comercial i en el fotoperiodisme–, aviat s’identifica amb l’escola suïssa (Kollegium Schweizerischer Photographen) i amb postulats de la Bauhaus, amb els quals compartia el seu interès per aprofundir en la poesia de la quotidianitat i per l’experimentació formal. De fet, el seu primer portafoli, 40 Fotos, que va dur com a carta de presentació als Estats Units, ja contenia aspectes de la seva obra que han exercit una gran influència en generacions d’artistes posteriors. Entre aquests aspectes, hi ha la sensació d’immediatesa i d’èmfasi en el punt de mira del fotògraf, els sistemes de seqüenciació i la recerca de significats inesperats a través de la juxtaposició d’objectes, tot emfatitzant les relacions entre imatges com a manera de contrastar idees i sensacions.

El 1947 Frank va emigrar a Nova York, on va treballar com a fotògraf de moda per a revistes com ara Harper’s Bazaar. Això no obstant, la necessitat d’experimentar lliurement el seu procés creatiu el va fer viatjar durant els sis anys següents per Sud-amèrica i Europa. Frank va viatjar pel Perú i Bolívia amb la seva Leica, element essencial en el desenvolupament del seu estil i va fotografiar àrees rurals, moments banals, variacions sobre un mateix tema a mode de diari, amb la qual cosa ressaltava la fragmentació i la naturalesa personal de les seves fotos. La seva mirada, que desenvoluparia en el seu treball posterior, s’allunya de la visió normativa del fotoperiodisme. Les seves fotos no documenten l’essència d’una cultura, no hi ha sentit de totalitat. No remeten a un espai o temps específic, ben al contrari, suggereixen que la realitat o qualsevol veritat bàsica no s’han de discernir a través d’un exercici de racionalitat o lògica, sinó a través d’un procés de percepció intuïtiva.

Quan va tornar a Europa, va abandonar la idea de crear una obra d’art individual, que li semblava insuficient per captar la complexitat de la realitat, i va començar a treballar en sèries, tot traçant patrons visuals i ressonàncies entre cada imatge successiva i renunciant a la narració lineal. Això s’esdevé a Black, White and Things (1952), un llibre artesanal estructurat en tres apartats que fan al"lusió als colors del desig i la desesperació i a la gamma d’emocions entre tots dos extrems. La sèrie de Londres (1952-1953), que retrata els grans contrastos del sistema de classes anglès, i la de Gal"les (1953), en la qual acompanya el miner Ben James en la seva vida diària, presenten obres d’una profunda observació social. A París, Frank va treballar amb la intenció de captar la vida quotidiana, les esperances i l’ansietat d’una ciutat que es recuperava de la guerra a través d’imatges que recullen els múltiples significats de l’ús de les flors en aquella ciutat. Aquestes imatges, de la mateixa manera que les fetes a Espanya, funcionen com un poema que reclama a l’espectador múltiples lectures.

El 1953, Frank va tornar a Nova York, on va trobar una jove generació beat d’artistes, escriptors i músics que començaven a qüestionar-se els valors culturals que dominaven en la classe mitjana americana. El 1958 va publicar, gràcies a una beca Guggenheim, el seu controvertit llibre The Americans, resultat de la selecció de 83 fotografies de les més de 28.000 que havia fet pels Estats Units durant més de dos anys. La seva intenció era documentar “la classe de civilització nascuda aquí i estesa arreu” des del desarrelament i la frescor d’una mirada estrangera; tanmateix, el ressò que va produir aquesta publicació –una de les més influents dels últims cinquanta anys– convertiria aquesta mirada en essència de la cultura i l’esperit americà. Tot i que es tracta d’imatges de factura extremadament lliure i espontània, Frank identifica i sistematitza prèviament els temes que li permetran la descripció crítica d’aquella altra Amèrica dels cinquanta, de la qual palesa el patriotisme i la política, la riquesa i la pobresa, la violència i el racisme, com també la vida quotidiana i de lleure, l’alienació o la força de les sub cultures. El llibre es va publicar en una edició francesa (1958) i una altra de nord-americana (1959. La primera incloïa citacions d’escriptors que subratllaven les observacions de Frank sobre les divisions racials i socials, mentre que la segona, amb una introducció del novel"lista beatnik Jack Kerouac, va rebre crítiques summament hostils per tal com va censurar l’espontaneïtat de les imatges de Frank i la seva visió desil"lusionada dels Estats Units. L’exposició mostra el llibre juntament amb proves de contacte ampliades, ordenades com a seqüències fílmiques, cosa que en permet conèixer el procés creatiu i el desig de combinar autobiografia, emoció i realisme cru.

Durant aquesta època americana, Frank va treballar en altres sèries o encàrrecs, com ara les fotografies del complex industrial de Ford a Detroit, que el presenten com un entorn opressiu i depriment atapeït de maquinària, o la sèrie que mostra els espais de lleure per als treballadors i les seves famílies en aquella ciutat. Altres exemples en són el reportatge sobre la Convenció Nacional Demòcrata que va tenir lloc a Chicago a l’agost del 1956, encarregat per la revista Esquire, i les fotos de la platja de Coney Island la nit del 4 de juliol de 1958, que fan al"lusió al desencís i la segregació racial d’una zona en decadència, abans ocupada per blancs de classe mitjana i en aquell moment una àrea per als habitants negres més pobres de la ciutat. Frank va fer una última sèrie de fotografies, preses des de la finestreta d’un autobús mentre circulava pels carrers de Nova York. Aquestes imatges suposen el repte d’extraure el màxim significat des d’un espai molt restringit, que provoca una distribució fortuïta de figures que apareixen un instant davant de la càmera abans que l’autobús reprengui la marxa. Frank decideix abandonar-hi el control i porta al límit l’enquadre fotogràfic.

Als anys seixanta, Frank va deixar de banda la creació fotogràfica i es va concentrar en el cinema, un mitjà que li permetia “dir més coses” i “d’una manera diferent”. La seva producció es va caracteritzar llavors per un estil caòtic, per l’alternança de gèneres i per una manera transgressora d’enregistrar la seva pròpia experiència vital, a través d’una complexa negociació entre l’espai públic i la seva vivència personal, real i imaginària. De fet, els diàlegs acostumen a derivar de converses entre familiars i amics, sense fronteres entre realitat i ficció, la vida o l’art. Les seves pel"lícules testimonien les seves conviccions sobre el diàleg en comunitat, sobre el poder de l’art per reconstruir i donar forma a l’individu i la societat, i qüestionen irònicament la capacitat de la càmera per captar la veritat, aspecte fonamental en tota la seva trajectòria. El seu primer film, Pull My Daisy (1959), basat en un text improvisat de Jack Kerouac llegit per ell mateix, i amb la participació dels poetes Gregory Corso, Allen Ginsberg i Peter Orlovsky, va ser essencial per al moviment beat, i va contribuir a redefinir el cinema independent americà. Entre els seus films posteriors, cal esmentar Me and My Brother, de 1965-1968, en el qual retrata Julius, el germà catatònic de Peter Orlovsky, i Cocksucker Blues (1972), en què es feia una descripció tan explícita d’una gira dels Rolling Stones que el grup musical el va rebutjar i en va impedir la distribució. Conversations in Vermont, del 1969, va ser la primera pel"lícula realment autobiogràfica de Frank, una mena d’àlbum familiar sobre el passat i el present.

Als anys setanta, Frank es va traslladar a Mabou, a Nova Escòcia (Canadà), un indret retirat on un seguit de circumstàncies personals el van dur a una major introspecció en la seva vida i la seva obra, cosa que el va fer tornar a la fotografia –especialment Polaroids– i el vídeo. Les obres d’aquesta etapa se centren exclusivament en temes personals. Composicions de diversos negatius, d’estil rude, sense refinar, amb els quals pretén destruir la imatge perfecta, en què la importància recau en la manipulació de la imatge a la qual superposa textos escrits, ratllats, fotografiats. El vídeo Home Improvements (1985) és un bon exemple de la seva manera de treballar a partir dels anys vuitanta. L’artista parla a la càmera i fa referència a esdeveniments de la seva vida i a la manera d’adaptar-s’hi. En un moment donat, demana a un amic que destrueixi una pila de fotografies seves travessant-les amb un trepant. Cap al final de la pel"lícula afirma: “Sempre miro cap enfora intentant veure cap endins, intentant dir alguna cosa que és veritat.”

Els treballs més recents de Frank consisteixen en còpies digitals de fotos fetes amb Polaroid que suggereixen una sèrie de recordatoris o anotacions, consignats en textos escrits a mà. My Father’s Coat (2000) i la sèrie Memory for the Children (2001-2003) presenten una combinació d’imatges ordenada segons una lògica personal. Si la seva pel"lícula The Present (1996) és una reflexió, sense trama ni guió, sobre els continus intents de Frank per viure en el present –“no sé quina història m’agradaria explicar”–, el seu últim film, True Story (2004), es pot considerar una meditació sobre l’envelliment. Les últimes obres de Frank demostren que continua experimentant i buscant, com en els seus inicis, una història que tingui relació amb la seva pròpia vida. Arguments que se sustenten en els conceptes de canvi, memòria, percepció i que proposen, en paraules de l’artista: “Menys gust i més esperit... menys art i més veritat.”

Comissaris: Vicente Todolí i Philip Brookman
Producció: Tate Modern (Londres), amb la col·laboració del MACBA
Catàleg: Philip Brookman i Vicente Todolí (eds.). Robert Frank: Storylines. Göttingen: Steidl, 2004. 205 pàgs., 270 il·lustracions en b/n, 35 €. (Separata en català)

Artista

Robert Frank
Se suposa que els objectes tenen el caràcter objectiu dels productes industrials. No pretenen representar res més que allò que són. La categorització prèvia de les arts ja no existeix.
Charlotte Posenenske