Laia Estruch
Barcelona, 1981. Resident a Barcelona.
La pràctica artística de Laia Estruch gira entorn de la veu com a realitat material: com una potència expressiva i un mitjà que el cos exhala.
Desenvolupat al llarg del darrer any, quan la nostra mateixa respiració comportava un risc i moltes vegades no podíem sortir del nostre barri, Ocells perduts parteix dels esforços de l’artista per transformar la seva veu i portar-la a un estat de mobilitat aèria que s’assembli als cants i les crides d’espècies d’ocells migratoris que nien a Barcelona, com ara la tórtora, el cucut i el xot.
Notes i sorolls voleien al voltant d’una immensa xarxa suspesa, escenari d’un seguit d’assajos vocals que l’artista emet en viu. Un collage de vocalitzacions preenregistrades actua com a esquer sònic, mentre que una escultura que sembla una mànega de vent ofereix una forma de partitura-performance.
La idea per a Ocells perduts s’originà a principis de 2020, quan Estruch va topar amb una traducció al català de Stray Birds (1916), poemes aforístics de l’escriptor bengalí Rabindranath Tagore, en una llibreria de segona mà de Ciutat de Mèxic.
Com es va fer
Fotografies: Latitudes, Hiuwai Chu i Eva Font
Activitats
Sobre Laia Estruch
La pràctica artística de Laia Estruch gira al voltant de la veu com a realitat material: com una potència expressiva i un mitjà que el cos exhala. En l’última dècada, el seu treball ha ampliat els límits de l’art contemporani, la paraula parlada i el teatre experimental per explorar la gramàtica comunicativa i emotiva de la veu i posar a prova les convencions de la seva posada en escena. L’interès d’Estruch se centra en els extrems i en la porositat de la paraula oral en la seva relació amb el cant i el so en brut. L’articulació de sorolls i significats sovint engloba i excedeix el llenguatge vocal humà: respiració, exclamació, murmuri, udol, crit i xiuxiueig. La veu és remodelada com un objecte suprahumà extraordinari. En les seves performances recents, hi veiem escenes i accions en què el cos d’Estruch queda suspès damunt del terra, sigui gràcies a inflables i a estructures que recorden les dels parcs infantils (Moat, 2016-2018), a elements de piscina de Crol (2019) o a l’escenari suspès de Ganivet (2020-2021).
Laia Estruch és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2010) i també ha cursat estudis a la Cooper Union de Nova York (2010). Ha presentat mostres individuals a la Fundació Joan Brossa (Barcelona, 2020-2021), a La Capella de Sant Roc (Valls, 2019) i a la Fundació Joan Miró (Barcelona, 2019), i ha participat en mostres col·lectives com ara La cuestión es ir tirando, al Centro Cultural de España (Ciutat de Mèxic, 2020) i Back to School, a la Fundación Rafael Botí (Còrdova, 2018). laiaestruch.com
Ganivet (2020-2021), Fundació Joan Brossa de Barcelona. Vídeo: Arnau Mata.