al

Amb més de quaranta obres de gran format, aquesta exposició va presentar els treballs de vint-i-nou pintors internacionals de països com Alemanya, Estats Units, Dinamarca, Anglaterra i Espanya. La majoria d'ells s’havien iniciat en la pintura a finals dels anys seixanta, quan just s’havia començat a considerar una pràctica obsoleta, després de la ràpida evolució que l’havia portat de l’expressionisme abstracte al minimalisme.

Tot i manifestar un interès comú per l'abstracció, aquests pintors no s'engloben dins de cap moviment homogeni, sinó que, a través d'un variat repertori de propostes, qüestionen els dogmatismes formals i les visions unívoques de la representació. Els seus treballs es caracteritzen per l'ambigüitat, la complexitat i la noció d'impuresa, i això els allunya dels models discursius que consideraven l'abstracció com una cosa pura o ideal.

Aquesta exposició no pretenia proclamar que la pintura havia de ser abstracta ni que tot art havia de ser pintura, sinó demostrar que l'abstracció tornava a ocupar un lloc destacat en el debat estètic.

S’hi van poder veure obres de Domenico Bianchi, José Manuel Broto, Ian Davenport, Stephen Ellis, Günther Förg, Ferran Garcia Sevilla, Luis Gordillo, Xavier Grau, Peter Halley, Mary Heilmann, Fiona Rae, David Reed i Gerhard Richter, entre d'altres.

L’essència del fragment i del mòdul té un ressò profund en el meu treball.
Pep Agut