al

Bartomeu Marí, comissari de l'exposició Nomeda & Gediminas Urbonas. Dispositius per a l'acció, ens planteja la hipòtesi següent: «Imaginem-nos un moment què passa quan és una població sencera la que emigra de cop però sense moure's del lloc, perquè l'entramat polític, econòmic, social i simbòlic que ha regit el país en qüestió durant diverses generacions canvia, per dir-ho així, de la nit al dia.» Això és justament el que va passar l'any 1991 quan la República Bàltica de Lituània es va independitzar del règim soviètic, al qual es mantenia annexionada des de l'any 1940.

Els projectes interactius de Nomeda i Gediminas Urbonas (nascuts a Lituània, el 1968 i 1966 respectivament) reflexionen sobre l'impacte, els conflictes i les contradiccions que es generen en les societats exsoviètiques, i més específicament a Lituània, arran de la integració al sistema capitalista. D'aquesta manera els Urbonas reivindiquen la figura de l'artista com a observador i analista del seu temps, que amb les seves accions reivindica la consciència social i recupera l'esfera pública com a espai per al debat. El caràcter processual i col·laboratiu de la seva obra els emparenta amb tota una tradició de creació col·lectiva contrària a les concepcions clàssiques d'estil i autoria.

L'obra de Nomeda i Gediminas Urbonas –nascuts a Lituània el 1968 i el 1966 respectivament– es desenvolupa en projectes que investiguen els conflictes i les contradiccions fruit de la nova realitat econòmica, social i política dels països postsoviètics en l'àmbit quotidià, la gestió de l'espai públic o el concepte de nació. L'exposició aplega cinc instal·lacions que recullen el treball dels últims vuit anys: Transaction (2000-2004), Ruta Remake (2002-2004), Druzba (2003 - en curs), Pro-test Lab (2005 - en curs) i Villa Lituania (2007).

Una de les característiques del seu treball és que cada projecte neix i es desenvolupa com un procés que implica la col·laboració de col·lectius o especialistes d'altres àmbits (com ara la música, l'arquitectura o la psiquiatria). Aquesta metodología aporta un dels principals trets formals de la seva obra: l'absència d'estil i d'una autoria recognoscible. Un altre element comú és la incorporació, en un moment o altre del procés, de l'arxiu cinematogràfic com a lloc des del qual s'evidencia com es construeixen els models de control d'una societat.
L'exposició s'inicia amb Transaction, una obra que reflexiona sobre les experiències d'adaptació dels ciutadans al canvi sobtat d'un sistema a un altre. El títol fa referència a l'anàlisi transaccional, un mètode propi de la psiquiatria que es basa en l'aplicació d'un esquema dramàtic articulat entorn de tres rols: el d'opressor, víctima i salvador. El projecte va sorgir, en part, com a resultat de l'entrevista que els artistes van fer al doctor Raimundas Milasiunas, un dels responsables del Centre de Salut Mental de Vílnius, que afirmava que Lituània, en aquest guió dramàtic de l'anàlisi transaccional, havia ocupat sovint el rol de víctima.
En el projecte Transaction el triangle dels rols es materialitza entre les dones, el cinema i els psiquiatres. L'obra estudia el cinema com a mecanismo des d'on s'ha construït una identitat de la dona associada amb el victimisme que, per extensió, es pot aplicar a tot el país. L'arxiu de cinema agrupa més de cinquanta pel·lícules lituanes , que es van fer entre 1947 i 1997. Una de les dones entrevistades assenyalava «l'absència de veu o veus femenines» (en els mitjans de comunicació i en el cinema en particular) com a possible causa del victimisme. Aquesta constatació va ser el punt de partida d'un projecte posterior anomenat Ruta Remake.

A Ruta Remake l'arxiu el conformen veus provinents de gravacions de programes de ràdio, pel·lícules de cinema i an uncis publicitaris. Aquests enregistraments s'analitzen a través de diverses entrevistes a dones lituanes que treballen en àmbits relatius a l'oralitat: escriptores, lingüistes, musicòlogues, cantants i activistes que estudien la veu com a territori situat entre el que és social i el que correspon a la metafísica. Ruta és el nom d'una planta (la ruda), molt popular tant com a símbol de feminitat i virginitat com per la seva reconeguda eficàcia per provocar l'avortament. En el projecte, el dibuix de la planta és el motiu per desenvolupar la partitura/matriu d'un instrument interactiu que s'anomena Theramidi. Aquest sintetitzador funciona amb una interfície incorporada en una taula que s'activa a partir de les ombres que produeixen les mans dels espectadors quan es mouen per damunt d'uns sensors.

En les primeres versions de la instal·lació Otto Kränzler, a partir de l'arxiu de veus, va crear-ne el programa sonor. En l'actual versió al MACBA aquest programa és obra de Maik Maier, un grup de músics de Barcelona integrat per Jens Neumaier i Maik Alemany.

Pro-test Lab és un dels projectes que ha generat més controvèrsia i que més conseqüències polítiques ha tingut. Se centra en la gestió de l'espai públic i ho fa amb el cas concret de l'edifici del cinema Lietuva. Durant el període soviètic la cultura havia estat sistemàticament protegida i subvencionada. El cinema era essencial en la vida cultural del país i es van construir sales de grans dimensions en el centre de moltes ciutats lituanes. En el nou sistema capitalista, en canvi, els cinemes van convertir-se en l'objectiu perfecte per al creixent mercat immobiliari. Així, molts dels cinemes es van enderrocar i van ser substituïts per grans equipaments, com ara apartaments, supermercats i centres comercials.

L'any 2002 les autoritats municipals van vendre el Lietuva a una promotora immobiliària. El març de 2005 els Urbonas i altres col·lectius v an ocupar l'antic espai dedicat a les taquilles del cinema i el van convertir en una mena de laboratori. Així, es va convertir en un punt d'encontre on es van organitzar diverses accions de protesta per evitar-ne el tancament i l'enderrocament. Pro-test Lab es planteja ara com un espai des d'on es gestiona el conflicte de forma democràtica en una societat on qualsevol manifestació de protesta s'associa a la repressió i on la resistència als poders fàctics era inimaginable. La documentació de les diferents i variades accions de protesta constitueix el gruix de la instal·lació de Pro-test Lab.

Villa Lituania respon a una invitació que es va fer als Urbonas perquè representessin Lituània en la Biennal de Venècia. L'edifici que rep aquest nom a Roma havia estat la seu de l'ambaixada de la primera República Independent de Lituània (1918-1940) a Itàlia, va funcionar com a tal de 1933 a 1940 i va passar al poder de l'URSS després de l'ocupació soviètica.

Actualment l'edifici acull el consolat rus i per a molts lituans representa l'últim territori ocupat. El projecte Villa Lituania no pretenia recuperar l'edifici, sinó identificar un lloc de negociació política a través d'un espai simbòlic. Una imatge popular de la pau –el colom– va esdevenir central per al projecte. Els artistas van organitzar dues carreres de coloms missatgers: la primera coincidia amb la inauguració de la Biennal i va prendre el format d'un campionat amb coloms procedents d'Itàlia, Lituània, Polònia, i Rússia. La segona havia d'anar de Venècia a Roma i estava prevista per a la tardor, però no es va arribar a fer mai.

L'exposició recull i desplega tots els aspectes del projecte, des dels trofeus per als coloms guanyadors, fins als cartells o la maqueta del colomar que s'havia de construir a Roma per la qual finalment no es van poder aconseguir les autoritzacions pertinents. El disseny de la maqueta, resultat d'un concurs entre joves arquitectes lituans, combina l'estil neoclàssic de la Villa Lituania i l'estructura de les caixes on viatgen els coloms missatgers. En l'espai expositiu funciona com a escenari des d'on es poden veure els vídeos amb els diferents elements de l'obra i l'edifici, i imatges sobre el procés que va portar cap a la independència lituana.

Druzba, per la seva banda, va començar el 2003 com a metáfora que feia visible els mecanismes de poder i submissió propis del passat, però que encara persisteixen. En rus, druzba significa «amistat» i va ser el nom que va rebre l'empresa més ambiciosa del govern soviètic als anys cinquanta: la construcció d'un oleoducto que s'estenia des dels Urals fins al centre d'Europa i que proporcionava energia a les repúbliques soviètiques. La refineria més important d'aquesta construcció era a Lituània. En aquesta empresa van confluir la solidaritat i el patriotisme aparents amb un procés de colonització i de dependència. La privatització de l'oleoducte després de la independència lituana i del posterior desmembrament de la Unió Soviètica posa de manifest les relacions entre economia i política en els sectors estratègics. Aquí els arxius cinematogràfics tornen a ocupar un lloc central en l'anàlisi que els artistes fan dels missatges propagandístics.

En l'actualització del projecte al MACBA els Urbonas han optat per construir un espai on es combina una selecció de l'arxiu que han elaborat fins ara amb un escenari en què es desenvoluparà una segona etapa del projecte, de la qual se'n podrà fer un seguiment en el decurs de l'exposició.

Comissari: Bartomeu Marí
Producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Patrocinador:
Gif_50x10
ISS
gif blanc de 50base 20 alt
Patrocinador de comunicació:
La Vanguardia
Gif_50x10
Amb el suport de:
ScannerFM
Moritz
Sumarroca

Continguts relacionats

Activitats

Àudios

Visita guiada a "Dispositius per a l'acció"
Visita guiada a "Dispositius per a l'acció"
Son[i]a #56 Nomeda i Gediminas Urbonas
06.03.2008

Publicacions

El problema s’aclareix, es torna diàfan: la tela de l’artista esdevé un mirall.
Michelangelo Pistoletto