al

L’exposició Motor de modernitat. Grup R. Arquitectura, art i disseny analitza la repercussió i la sacsejada que va significar la presència del Grup R a Barcelona, com a catalitzador de la recuperació d’una modernitat perduda després de la Guerra Civil en l’arquitectura i la cultura estètica catalanes. Aquest grup va saber imposar-se a l’oficialitat amb altres recursos i es va acostar a les tendències arquitectòniques europees, teixint el seu radi d’influència amb astúcia. Però quan ho va aconseguir, la unitat d’acció que significava el CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna) dirigit per Le Corbusier havia perdut el seu lideratge a favor dels joves arquitectes del Team X, que van centrar l’atenció del Grup R. L’individualisme s’havia imposat a Europa, i com a conseqüència, l’any 1961 el grup es va dissoldre.

Arquitectes, organitzadors d’exposicions i cicles de conferències, els membres del Grup R van materialitzar la síntesi entre arquitectura, art i disseny durant les dècades fosques de la postguerra espanyola, en ple franquisme. El grup va ser un dels principals instigadors perquè les idees de la modernitat es dotessin d’un programa sensible, coherent i continuat al nostre país.

Els anys quaranta es van caracterizar a Espanya pel rebuig de l’arquitectura racionalista, considerada «roja», i la recerca d’un estil per a l’«Imperi», a imitació del Tercer Reich alemany. D’una banda, la capital, Madrid, va trobar un model a seguir en el classicisme i l’historicisme de l’Escorial i el Valle de los Caídos. De l’altra, la rehabilitació del poble de Brunete va esdevenir un exemple del pastitx d’arquitectura popular i classicista que dominava l’arquitectura i l’art feixistes.

A Barcelona, la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, publicada pel GATEPAC de 1931 a 1937, que amb l’europea des del moviment modern, havia tingut com a subscriptors els –aleshores– estudiants Francesc Mitjans, Josep Maria Sostres i altres arquitectes nascuts a les primeres dècades del segle XX. D’una manera conseqüent amb la influència rebuda del racionalisme, als anys quaranta Mitjans es va allunyar de la tendència oficial amb la construcció de l’edifici d’habitatges del carrer Amigó, en què rebutjava expressament l’historicisme, i el del carrer Balmes, on combinava una façana d’estil clàssic amb una contrafaçana d’estil funcional.

El 1949, per primera vegada, l’Assemblea Nacional d’Arquitectes no es va celebrar a Madrid, sinó a Barcelona, Palma de Mallorca i València. Amb aquest motiu es va organitzar una mostra d’arquitectura iberoamericana al Saló del Tinell de Barcelona, en la qual van participar nombrosos arquitectes contemporanis del Brasil, República Dominicana, Perú, Uruguai i Xile. L’esdeveniment representava l’oportunitat d’acostar-se als problemes de l’arquitectura contemporània. En visitar l’exposició, l’arquitecte convidat Gio Ponti va descobrir el treball de José Antonio Coderch i el va promoure com a comissari del pavelló d’Espanya de la Triennal de Milà de 1951. Gràcies als contactes internacionals que li va reportar aquest fet, Coderch va passar a formar part de les trobades del Team X. En l’àmbit nacional, es va consagrar com a arquitecte de referència per a les noves generacions.

L’Assemblea també va ser una oportunitat perquè es produís el primer contacte entre joves arquitectes aplegats al voltant de la figura de Francesc Mitjans. Antoni de Moragas, Antoni Perpinyà, Josep Antoni Balcells, Josep Maria Sostres i Ramon Tort, al costat del mateix Mitjans, es van unir per participar en un concurs de projectes destinat a solucionar el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona, promogut pel Col·legi d’Arquitectes. Més que un treball d’urbanisme o d’arquitectura, es tractava d’una anàlisi de la situació de l’habitatge obrer i un tractava temes com l’arquitectura mediterrània i la relació estudi econòmic i sociològic. Van guanyar el concurs i això va fer que l’Ajuntament de Barcelona i altres organismes oficials impulsessin, als anys cinquanta, la creació de grups d’habitació obrera: els habitatges del Congrés Eucarístic i, posteriorment, polígons com el de Montbau.

El concurs va tenir com a conseqüència la formació, el 1951, del Grup R, integrat per Antoni de Moragas, Josep Maria Sostres, Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Joaquim Gili i Josep Pratmarsó, al costat de José Antonio Coderch i Manuel Valls. Més endavant s’hi van afegir Manuel Ribas, Josep Antoni Balcells, Francesc Bassó, Guillermo Giráldez, Pau Monguió i Francesc Vayreda. A partir de 1952 van realitzar quatre exposicions: la primera, dedicada a l’obra dels membres del grup, els va obrir les portes oficialment a la intel·lectualitat catalana. La segona, dedicada a la relació entre la indústria i
l’arquitectura, els va posar en contacte amb el món industrial. La tercera i la quarta presentaven treballs d’estudiants i de membres del col·lectiu.

Paral·lelament a l’activitat expositiva van organitzar seminaris sobre economia, sociologia i urbanisme i, més important encara, es van situar en els òrgans d’opinió de l’arquitectura catalana, el disseny i la cultura: la revista Cuadernos de Arquitectura, la direcció del Col·legi d’Arquitectes i el FAD. A través de la revista es va iniciar un acostament al món artístic: Juan Eduardo Cirlot i Sebastià Gasch formaven part de l’equip de redacció, i per primera vegada es van publicar articles i pochoirs de l’obra d’Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs, Antonio Saura, Moisès Villèlia i Modest Cuixart, entre d’altres.

Membres del Grup R van crear el premi d’arquitectura del FAD el 1958 i van fundar l’ADI-FAD, el primer president de la qual va ser Antoni de Moragas, el 1960. D’aquesta manera, a més d’acostar-se als problemes de l’arquitectura contemporània, van aconseguir introduir la seva concepció renovadora en l’àmbit del disseny. A partir de 1962 el Col·legi d’Arquitectes, dirigit per antics membres del grup, va esdevenir un espai d’acollida en què convivien l’arquitectura, l’art i la indústria.
Al congrés del Team X de 1959 a Otterlo (Holanda), Ernesto Nathan Rogers, en representació de l’estudi d’arquitectes BBPR, va presentar el projecte de la Torre Velasca al cor de Milà. El seu estil revisionista va desencadenar la discussió i l’oposició dels arquitectes Peter Smithson i Jacob B. Bakema contra el formalisme i el revivalisme històric que encarnava. Aquesta polèmica es va reflectir també en el Grup R amb dos edificis contraposats: l’Edifici Meridiana d’Oriol Bohigas, d’influència italiana, i l’Edifici N, de Subias, Giráldez i López Iñigo, hereu de Bakema, al polígon de Montbau. La polèmica
manifestada anunciava també la dissolució del col·lectiu. Havien aconseguit atrapar la modernitat, però la professió s’havia tornat individualista. A Europa ja no hi havia unitat ni acord sobre el camí a seguir.

La fotografia de Francesc Català-Roca va ser, en el fons, l’única que va crear un estil, dins de la diversitat del grup, amb la tria dels detalls i els punts de vista. Amb paraules d’Oriol Bohigas, «les qualitats artístiques i publicitàries de les fotos –blanc i negre contrastat, objectivitat abstracta, definició crítica de l’entorn i fidelitat a les herències del racionalisme– es van fer tan habituals que, a poc a poc, molts projectes d’arquitectura partien ja d’alguns prejudicis estètics de Català-Roca».

Amb aquesta exposició, el que es posa de manifest no és la tendència d’un club tancat que encarnava la modernitat, sinó la manera en què, a través de l’ocupació dels centres d’opinió, la utilització dels mitjans de comunicació, les revistes i els premis, el Grup R va saber crear una trama d’influències que acabaria configurant un estil modern.

Exposició coorganitzada amb:
COAC

Continguts relacionats

Vídeos

El problema s’aclareix, es torna diàfan: la tela de l’artista esdevé un mirall.
Michelangelo Pistoletto