al

«La comèdia depèn d’una ruptura amb l’ordre racional. Disloca perspectives i juxtaposa accions separades com si es corresponguessin. La sensació desorienta, crea patrons de mosaics aleatoris i capes inquietants. L’absurd té el poder de deconstruir.» Melanie Smith

Melanie Smith va néixer al Regne Unit el 1965, però ha desenvolupat la seva carrera en l’escena artística mexicana des dels anys noranta. El 1989 Smith va deixar enrere les tensions polítiques i econòmiques del Regne Unit de Thatcher per instal·larse a Mèxic, on ha estat testimoni de l’impacte de la modernització capitalista, la globalització neoliberal i l’hiperconsumisme, el desenvolupament d’una economia informal paral·lela als sistemes tradicionals de manufactura, i les fallides contínues o el col·lapse de la modernitat. Tots dos contextos –el mexicà o, en sentit més ampli, llatinoamericà, i el britànic o, més extensament, la cultura anglosaxona o eurocèntrica– són essencials en la seva obra. Malgrat que Smith no es defineix com a pintora i treballa amb una gran varietat de mitjans, tots estan impregnats d’una singular i persistent referència a la pintura. La present exposició manlleva el títol d’una de les primeres obres de Smith, una instal·lació que incorpora un seguit de pintures col·locades l’una davant de l’altra. Smith desplega un joc continu entre farsa (en el sentit d’absurd, burla o paròdia) i artifici (entès com a artificialitat i engany i, en última instància, com l’«artifici de la raó») i aplica aquests conceptes a la societat contemporània i al que s’ha anomenat «modernitat barroca». Aquesta exposició recorre l’obra de Smith des de principis dels noranta fins avui. Més que seguir una disposició cronològica, s’organitza segons una sèrie de temes o motius aparentment simples que són recurrents en la seva producció: Abstracció, Urbà, Color, Cos, Arqueologia, Natura i Escala. Aquesta disposició permet juxtaposar obres produïdes en moments diversos de la carrera de l’artista i posar-ne de manifest les continuïtats i alhora les tensions, els conflictes, la irracionalitat i el caos. La mateixa Smith ha definit el seu corpus com un «palimpsest gegant».

Comissària: Tanya Barson
Lloc de l'exposició: Edifici Meier i Capella MACBA.

ABSTRACCIÓ
L'abstracció és un aspecte recurrent en l’obra de Smith, des de les abstraccions «trobades» com són els colors brillants i sintètics de les paradetes i objectes de plàstic dels mercats de carrer de Ciutat de Mèxic fins al modernisme utòpic de principis del segle XX de l’artista rus Kazimir Malèvitx (1879-1935). En el treball de Smith, l’abstracció constitueix un recurs per parlar de les fallides tant de l’estètica de la modernitat com de la modernitat mateixa, especialment a través de les ideologies polítiques associades a l’estat nació tal com s’han aplicat i experimentat a Llatinoamèrica. Qualsevol noció de puresa geomètrica o cromàtica apareix corrompuda per les contaminacions estètiques, econòmiques i polítiques de la metròpoli urbana, les operacions de capital global i el desordre simbòlic d’un grup d’estudiants de secundària sostenint enlaire caòticament el Quadrat vermell (1915) de Malèvitx (el títol original del qual era Realisme pictòric d’una camperola en dues dimensions) que s’acaba desintegrant en l’obra de Smith Aztec Stadium: Malleable Deed (Estadi Asteca. Proesa mal·leable, 2010).

URBÀ
Smith explora la megalòpolis de Ciutat de Mèxic, un municipi de més de vint milions d’habitants, a una escala micro i macro. Quan la retrata des de dalt, a la sèrie Spiral City (Ciutat espiral, 2002-2004), l’artista barreja l’expansió urbana –aparentment infinita– amb l’estètica de la retícula moderna. A nivell de terra, segueix el rastre de les abstraccions trobades als mercats de carrer o tianguis, nom derivat de la llengua asteca nàhuatl. Aquests mercats són un exemple de les economies informals locals i, alhora, de l’impacte del kitsch –objectes de comercialització global i massiva produïts a la Xina– en l’economia mexicana. L’ancestral i el modern coexisteixen a la metròpoli de Smith, en paral·lel amb el caràcter popular i folklòric, integrats en un repertori imaginístic desplegat amb fins nacionalistes pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) per tal de crear un imaginari mexicà, o mexicanitat, que Smith explora en la seva pel·lícula Aztec Stadium: Malleable Deed. L’artista ha definit la seva pràctica com un «palimpsest» en què els significats superposats i antagònics donen lloc a una exploració crítica de la modernitat.

COLOR
A través de la seva obra, Smith planteja una experiència ambiental o fenomenològica del color; un color intensificat, sintètic o químic. Així, tot i que s’inspira en les avantguardes de principis del segle XX i en moviments dels anys cinquanta i seixanta com el minimalisme, l’artista subverteix la puresa teòrica de les seves estètiques. Com en el cas de l’abstracció, el color en el treball de Smith apareix contaminat, és kitsch, artificial o absurd, o bé està sobresaturat i exagerat, com si reflectís l’experiència de certs contextos urbans llatinoamericans. Bulto (2011) descriu com circula per la ciutat de Lima, en una varietat de vehicles i situacions, un fardell que, pel seu aspecte, sembla correspondre a algun artefacte arqueològic trobat al Perú excepte pel color, que és rosa brillant. En realitat, es tracta d’un fardell funerari (un gran embolcall que conté restes momificades) sintètic modern. En aquests fardells, segons Smith, el cos assumeix «un estat fantasmagòric d’identitat no resolta». Bulto irromp com un objecte estrany i inexplicable en circulació perpètua.

COS
Seguint idees provinents de la teoria carnavalesca postulada pel teòric rus Mikhaïl Bakhtín (1895-1975), adoptada també pel grup britànic de comèdia «surrealista» Monty Python (fundat el 1969), Smith presenta una visió del cos absurda i grotesca. Bakhtín va elaborar la seva teoria durant els anys trenta, sota un règim totalitari, però va trobar la manera de criticar-lo clandestinament des de la perspectiva de l’estètica de l’absurd i la demolició d’estructures jeràrquiques i poder oficial encarnada en l’alliberament carnavalesc. Smith trasplanta aquest discurs a Mèxic, cosa que li permet parodiar la corrupció del govern neoliberal a través d’una escena de l’infern extreta d’El jardí de les delícies (1490-1500) de Hieronymus Bosch (c. 1450-1516), que forma part d’una sèrie de retaules realitzats per l’artista a partir d’obres del Bosch i de Pieter Brueghel (1525-1569). Aquestes imatges del cos i la seva absurda realitat carnal també es troben en altres obres de l’artista, com la seva nova pel·lícula María Elena (2018).

NATURA
L'entorn natural apareix en l’obra de Smith com un contrapunt del context urbà. La selva amazònica brasilera i la selva mexicana presenten enormes contrastos d’escala, similars als de Ciutat de Mèxic. A Xilitla: Dismantled 1 (Xilitla. Desmantellat 1, 2010), el jardí del col·leccionista d’art surrealista Edward James proporciona un exuberant teló de fons tropical als moderns deliris de formigó que s’erigeixen com una analogia del segle XX de «perdudes» ruïnes maies. L’entorn natural s’apodera de la modernitat industrial a Fordlandia (2014), un assaig fílmic sobre l’entropia on la selva amazònica recupera gradualment terreny a l’assentament industrial epònim fundat per Henry Ford. En canvi, l’última obra de Smith, María Elena, està filmada al desert; la natura s’hi desplega com una presència inescrutable representada per llames i òlibes que assisteixen com a testimonis a les operacions i contaminacions del capitalisme en el paisatge llatinoamericà. El colonialisme, la modernitat industrial i la degradació mediambiental a l’era de la globalització s’enllacen, doncs, a través d’aquestes reflexions fílmiques i les sèries de pintures que les acompanyen.

ARQUEOLOGIA
El treball de Smtih presenta una arqueologia de la modernitat i de les històries del colonialisme econòmic i imperial des de la perspectiva del moment present. El fragment hi té un paper clau, ja sigui la fragmentació de cossos en una instal·lació o pintura d’inspiració boschiana, en una pel·lícula realitzada a l’Amazones o fins i tot en una ciutat xilena dedicada a la producció de nitrat. Alternativament, es tracta d’un fragment inexplicable com en la instal·lació Irreversible/ Illegible/Unstable (Irreversible/Il·legibilitat/Inestabilitat, 2012), que adopta la forma d’un taller de museu, tot i que els «artefactes» il·lògics estan fets de plàstic i no es corresponen a res en particular. En altres obres de l’artista, l’arqueologia emergeix en assajos fílmics sobre l’entropia i les ruïnes de la modernitat o els vestigis semipetrificats de la industrialització colonial, en els escenaris tropicals de Mèxic (Xilitla: Dismantled 1), el Brasil (Fordlandia) o a l’àrida regió del desert xilè d’Atacama (María Elena).

ESCALA
Els contextos natural i urbà permeten a Smith d’experimentar amb extrems d’escala i percepció. En diverses de les seves obres, l’artista evoluciona des de macrovistes quasi-panoràmiques de Ciutat de Mèxic, la selva mexicana, el desert d’Atacama o l’Amazones, fins al microexamen dels mercats de carrer, les delirants construccions de formigó, la maquinària rovellada, o la flora i fauna com és el cas d’un simple mosquit sobre la pell humana. Començant per Spiral City, on l’escala de Ciutat de Mèxic impedeix focalitzar i la seva retícula inacabable seria l’equivalent a una imatge pixelada, aquests desplaçaments dramàtics pertorben la percepció. D’una manera semblant, els miralls transportats per obrers a través del jardí del col·leccionista Edward James a Xilitla produeixen disrupció, desplaçament o desencaix –una referència a l’obra Yucatan Mirror Displacements (1969) de l’artista nord-americà Robert Smithson (1938-1973). Els canvis d’escala de caràcter fantàstic o absurd exerceixen igualment un paper important en les inversions que trobem en les pintures de Hieronymus Bosch i la instal·lació de Smith Fake and Farce (Farsa i falsedat, 2017-2018), un retaule centrat en una orella gegant.

En col·laboració amb:

Logo Museo Amparo
Logos UNAM-MUAC

Amb el suport de:

Logo AMEXCID
Logo México embajada
Logo Comisariado de México
L’artista s’ha d’enfrontar al que és desconegut amb un tarannà positiu i clavar-hi queixalada sense por
Eduardo Chillida